Keep calm
Dos anys més
Seran els historiadors els qui posaran nom a les coses, però a mi els tres darrers anys m’han semblat un trienni de foscor. Tres anys i mig en què els dirigents independentistes –alguns–, tot i renovar el poder, han abaixat els braços en constatar, la tardor del 2017, que l’Estat no dialogarà sobre l’autodeterminació sinó que aplicarà tota la repressió i violència necessàries per impedir-la. Tres anys en què s’ha desaprofitat la immensa força acumulada l’octubre del 2017, existent encara en les protestes d’Urquinaona, els resultats electorals favorables a l’independentisme elecció rere elecció, i la projecció i singularitat internacional d’articular un consell català a l’exili. Els mateixos que unes setmanes abans de l’1-O ens animaven a ocupar els carrers, d’un dia per l’altre eren els campions del seny i d’esperar moments millors. Joan Tardà va passar de fer arengues sobre omplir les presons perquè la revolta era imparable, a dir que l’assenyat era esperar temps millors en què tindríem suports de l’esquerra espanyola. En la cima del ridícul, Roger Torrent va passar de demanar a qui li vingués fluixera de cames que s’apartés i deixés pas als valents i decidits com ell, a ser al Parlament tan complaent amb els requisits de la justícia espanyola que, per començar, va evitar que es pogués investir el candidat que havia obtingut més vots. Prou de gesticulacions estèrils, asseveraven. Els mateixos que uns mesos abans ens deien que teníem dret a decidir-ho tot, ara ens deien que ni tan sols teníem dret a gesticular. Encara n’hi ha que culpabilitzen Torra per haver penjat una pancarta. Aquesta dèria contra les gesticulacions els retrata i és la cima de la covardia i la submissió, i en aquest estat volen que es mantingui el poble que els va seguir cap a l’autodeterminació i la llibertat.
El trienni serà, com a mínim, un quinquenni.