Què pot fer Catalunya?

La meva vena d’historiador de l’economia m’impulsa a mirar enrere de tant en tant. Hem de saber el que s’ha fet per endevinar el que es pot fer. És el que s’acostuma a dir quan et fan aquesta pregunta. Però jo introdueixo un canvi substancial que aplico a Catalunya: la història ens diu, sobretot, el que no pot fer Catalunya per raons òbvies de situació geogràfica, d’explotació d’unes mines inexistents, etcètera. Però l’historiador s’adona que l’economia catalana ha canviat força en els darrers cinquanta anys, sense sortir potser d’unes línies generals que la defineixen i la continuaran definint. S’han produït canvis que a mi em sorprenen molt. A la conca del Llobregat, per exemple, ha desaparegut la indústria tèxtil. No obstant això, les comarques d’aquella zona han tingut capacitat per refer-se, oblidant el tèxtil i buscant noves manufactures industrials. Catalunya era un país industrial especialitzat en el tèxtil. Avui dia continua sent un país industrial però amb una indústria molt diversificada.

Personalment he vist aquest canvi i m’adono que se’ns planteja un altre canvi que no sé si serà tan fonamental com l’altre. El professor Mas-Colell, quan li van demanar sobre el futur econòmic de Catalunya, va dir que no ho sabia, ja que vint anys enrere era impossible endevinar que la gastronomia seria un actiu important. El mateix es podria dir si retrocedim cent anys i apliquem el mateix criteri al turisme.

En la seva primera fase industrial, Catalunya escollí el que era i és encara la indústria tradicional amb el tèxtil en primer terme, seguit pel sector químic, la manufactura de minerals que s’importaven, com el ferro i el coure. A la segona fase industrial, que comença al voltant del 1960, la indústria catalana es diversificà per força, ja que les fronteres amb Europa es començaren a obrir i les fàbriques tradicionals catalanes no podien competir amb les europees ni en preu ni en qualitat. Tinc la impressió que aquesta segona fase industrial s’està acabant i en vindrà una altra. Catalunya ha estat més vinculada a Europa i la seva producció industrial s’ha d’estudiar en relació amb la indústria europea. La tercera fase pot estar vinculada a una indústria amb caràcter digital i la investigació. A favor d’aquest canvi tenim que Catalunya només compta amb petites i mitjanes empreses i amb talent. No podrem tenir grans empreses en cap sector per culpa del centralisme espanyol i perquè ja és massa tard per construir gratacels industrials. La nostra petita i mitjana empresa, en canvi, té possibilitats de fer peces que requereixin una qualificació especial i aquelles que demanen especialització en el terreny de la digitalització. Personalment, fa molts anys que em dedico a retallar de la premsa escrita informació sobre les empreses catalanes. En els darrers dos anys gairebé han desaparegut les referències a les empreses relativament grans, que han estat substituïdes per petites i mitjanes empreses que tenen deu o quinze anys d’existència i que treballen en aquests darrers sectors.

He parlat només d’indústria, perquè estic convençut que Catalunya mantindrà el seu caràcter de país industrial i que la inversió estrangera preferirà venir aquí i no pas a Albacete, per raons de treball qualificat que aquí abunda i que en canvi no tenen a la regió castellana. Però Catalunya té altres possibilitats, el que passa que se m’han acabat les possibilitats d’allargar l’article i ho haig de deixar per a la setmana vinent, si a vostès no els sembla malament.