No vull un sol dia de la mare

No vull un sol dia de la mare. No vull que se’m neguin drets pel simple fet de ser-ho. No vull que se’m tanquin portes als nassos perquè aspiro a uns horaris que em permetin arribar a recollir-los a l’escola. No vull tantes fotos abarrotades de corbates quan ens volen deixar clar qui mana. No vull que les dones perdem l’alè d’extraescolar en extraescolar mentre ell tria corbata perquè aquell dia toca foto. No vull que el món miri primer cap a la dona quan un nen s’entrebanca. No vull assenyalar-me com a autora de la traveta després que s’entrebanqui. No vull sentir-me miserable el dia que envejo la meva amiga que va decidir no tenir fills. No vull que em caigui el món a sobre mentre arrepleguem quatre peces perquè canvien de casa. No vull torturar-me ni un segon més per haver estat incapaç de regalar als meus dos fills una família de quatre. No vull patir per si ells no em comprenen quan em fa feliç fer un reset amb la meva vida. No vull renunciar a cap reset per por que no l’entenguin. I tampoc no vull deixar de sentir els crits de “mama” a totes hores perquè tenen gana, tenen por o necessiten que algú els escolti mentre reciten la taula del cinc. No vull que creixin i descobreixin que soc prescindible. No vull que saltin del meu llit per si mai no tornen. No vull que deixin de buscar-me amb la mirada perquè saber que hi soc els proporciona pau. No vull deixar d’aparcar alguns plans personals perquè trio no perdre’m ni un sol dels seus moviments. I no vull abandonar aquest univers de contradiccions que em recorda cada dia que soc el que vaig voler ser: mare.