A la tres
Vint-i-un dies
A vint-i-un dies –ai las!– d’una nova convocatòria electoral si no hi ha acord, a mi em sembla que les coses comencen a estar prou clares. No sé què s’empatolla la gent, a dir que tot plegat és un embolic. Està tot clar: a ERC hi ha els partidaris de complir algun dels darrers ultimàtums i que Aragonès sigui investit amb els vots de qui sigui; hi ha també els partidaris de negociar amb Junts que els cedeixin alguns vots –com la CUP va fer amb Puigdemont el 2016– i que Aragonès governi de moment en solitari; hi ha els qui el que voldrien és un acord estable amb Junts i una estratègia conjunta; els qui creuen que, s’arribi a l’acord que s’arribi, no serà estable perquè a Junts sempre passa alguna cosa, i, és clar, els qui preferirien eixamplar la base i fer acords puntuals amb els comuns i, accidentalment, amb els socialistes. I hi ha els que creuen que el que s’ha de fer és el que digui Junqueras. A JxCat la cosa també està clara: hi ha els qui defensen que cal arribar com sigui a un acord amb ERC, ni que sigui per engegar la legislatura; els qui creuen que l’acord implica necessàriament pactar una estratègia per quan falli la taula de diàleg; els qui pensen que, s’arribi a l’acord que s’arribi, els republicans després no el compliran; els qui pensen que Aragonès hauria de governar en solitari i retratar-se en algunes votacions amb els comuns i el PSC; els qui pensen que s’hauria de cedir a ERC els vots necessaris per investir Aragonès, i, és clar, els qui pensen que si hi ha noves eleccions no serà pas per culpa de Junts. Fins i tot hi ha partidaris d’anar a eleccions passi el que passi. Hi ha qui creu que s’ha de fer el que digui Puigdemont, i qui creu que s’ha de fer el que digui Sànchez, tot i que suposo que es deu assemblar molt. I a les dues bandes hi ha el que pensen els equips negociadors, i el que potser pensen les bases, a qui alguns consulten i altres no. I a la CUP? A la CUP hi ha qui està satisfeta d’haver arribat a un acord amb ERC; qui es pensa que no servirà de res perquè els dos anys de marge a la mesa de diàleg és perdre el temps, i qui n’està contenta perquè així és la mateixa CUP qui guanya dos anys de marge. I, és clar, hi ha qui pensa que l’acord estratègic és un nou referèndum; qui pensa que arribarà el famós momentum; qui pensa que s’haurà de provocar, i qui pensa que això és somiar truites... Vaja, ja ho veuen, que està tot ben encarrilat.