Sebas Parra (Socuéllamos, la Manxa, 1946), pioner de l’educació d’adults a Catalunya, pot mirar enrere i estar satisfet. Ho acredita el llibre La força del coneixement, que ha escrit conjuntament amb Mai Garcia Breton i que ha publicat la Guerrilla Comunicacional. Hi recorden quaranta anys de lluita a favor de l’alfabetització dels més desfavorits.
La seva trajectòria i el seu llibre són un homenatge als primers mestres que a mitjans dels anys setanta del segle passat se’n van anar literalment a viure amb els pobladors de les últimes barraques de Girona per ensenyar-los.
Per ensenyar i per aprendre, també, les dues coses. L’experiència ens ha dit que la visió de Paulo Freire era encertada: ensenyes i aprens alhora, mediatitzat per la comunitat. I en aquest sentit aquest va ser un exemple extraordinari. És insòlit que s’anés a viure a les barraques a fer classes a la gent. Calia fer-ho així per tal que la relació no fos fictícia i per assentar unes bases sòlides d’un projecte que necessitaria molts anys.
Anar a viure a les barraques no va ser només una opció pedagògica sinó també una opció política. Era dir al franquisme, que permetia aquelles bosses de marginalitat: aquí hi som nosaltres per ajudar aquests oblidats.
I a més a més, com a objectors de consciència , que en aquella època no era cap broma. Es tractava d’una lluita dura i molt a contracorrent de la dictadura. Jo crec que van ser experiències exemplars, tant la de Torre Alfons XII de Girona com la de Salt, per la manera com van néixer i pels objectius marcats. Sense aquell arrelament en el punt de partida no hauríem arribat enlloc.
Un procés que es va fer també en col·laboració amb les associacions de veïns, que a l’inici de la transició substituïen el paper dels partits polítics, que encara no estaven constituïts.
O que estaven en la clandestinitat. Juntament amb el moviment sindical, que encara s’estava dibuixant. No hi havia cap més estructura per a aquesta voluntat d’obrir camí. La resta era dictadura pura i dura.
Desgraciadament, però, al cap de quaranta anys, i més en l’actual context de crisi econòmica, també sanitària, aquella efervescència política, aquelles ganes de canviar la societat, han donat pas a una certa apatia de la ciutadania. Creix l’abstencionisme electoral i baixa la militància política.
Depèn, la situació ha canviat. En el nostre cas tot el moviment d’educació de persones adultes demostra que l’ensenyament és només un factor més de transformació social. Què ha passat a les ciutats i pobles? Doncs que des del punt de vista urbanístic les façanes s’han arreglat al mateix ritme que ha crescut l’analfabetisme polític. A les escoles d’adults actuals tenim una estructura d’equipaments ben condicionats i una plantilla de professors jo diria que suficient, però s’han transformat en acadèmies pures i dures en el pitjor sentit de la paraula.
Com haurien de ser, doncs, les escoles d’adults?
Hi ha dos models possibles. Un, el model social i comunitari, més obert, més atent a les necessitats de la gent i amb més participació a l’hora d’elaborar currículums i orientar les activitats. I un altre, que seria una mena de model escolar. Quan a partir del 2000 augmenta l’arribada de persones immigrades, ja es veu que el model grinyola. Eren gent que venien a treballar, i la seva assistència a l’escola d’adults havia de tenir-ho en compte; no eren simples escolars per als quals s’obria al setembre i es feien vacances al juny. El currículum era el mateix a Salt que en una escola de la Meridiana, si és que a la Meridiana hi ha escola d’adults. Infantilitzaven l’educació d’adults en comptes d’acostar-la a les seves necessitats.
S’ha anat endavant però no s’han aconseguit els objectius. Les administracions han fallat, també les catalanes.
Sí, evidentment. Però no només les administracions. Jo ho comparo una mica amb el Procés. Els poders que es van reconvertir en la democràcia s’han mantingut fins avui i es fan notar amb tota la seva contundència. Al mateix temps hi ha hagut una certa acomodació per part d’antics líders del moviment veïnal que han acabat instal·lats als ajuntaments.
Hi ha relleu generacional?
Les expectatives s’han anat deteriorant, però no som un cas tan diferent del que ha passat en altres parts d’Europa. Tot plegat ha estat una deriva, d’aquella eufòria que ens estimulava des de l’Amèrica Llatina s’ha passat al context actual.
Els ajuntaments democràtics van heretar del franquisme la gestió dels barris marginals. Hi van abocar molts recursos humans i econòmics, igual que la Generalitat. Quan es va trencar aquesta bona entesa? Quan es va començar a frenar la velocitat d’un projecte tan necessari?
Recordo quan al principi de tot des de l’Ajuntament em van cridar per tal que ajudés en el programa de lluita contra la pobresa. La nostra proposta va ser que ja se n’havien fet prou, d’estudis sobre la pobresa, que aquest havia de ser un estudi de la riquesa.
La famosa frase: no cal eliminar la pobresa, sinó que és la riquesa, al que s’ha de posar fi.
És de sentit comú. Des d’aquell moment fins avui podria citar una desena llarga d’estudis oficials sobre la pobresa. Mai s’ha arribat on les esquerres haurien pogut arribar.
El primer tripartit presidit per Pasqual Maragall va decidir fer el primer acte precisament a les escoles de Salt. Va ser un gest pensat per deixar clar que l’educació seria la principal prioritat.
Es va quedar en això, en un gest. Però és que cal recordar que hi va haver un temps en què el socialisme aquí, a Catalunya, estava a favor del dret a l’autodeterminació. També recordo que inicialment ens vam voler inspirar en el model aplicat a Can Serra de l’Hospitalet de Llobregat, un barri obrer, amb bosses de marginalitat. Allà es va dur a terme un projecte participatiu per construir una escola d’adults feta i gestionada pels veïns amb l’ajuda de les institucions. Era el model que volíem importar a Girona, però no va poder ser; suposo que per raons tècniques el projecte es va rebutjar. Perquè sempre parlem dels polítics però mai demanem responsabilitats als tècnics absolutament per a res, i són els que en realitat et posen bastons a les rodes.
Però, en canvi, es van aconseguir petites grans victòries. Per exemple a Salt l’escola d’adults està senyalitzada igual com ho estan el pavelló o el mercat.
I no saps el que va costar, aconseguir-ho. No és que no volguessin senyalitzar-ho, és que tècnicament costava que ho acceptessin; no calia, deien, de moment hi ha altres prioritats, etc.
El llibre reivindica el pedagog brasiler Paulo Freire, i també pensadors com Eduardo Galeano. Què en queda, d’aquella col·laboració estreta amb Llatinoamèrica que fins i tot va donar lloc al fenomen dels agermanaments municipals, ara a la baixa.
Queda poc, però queda. Hi ha una petita herència en el context d’aquesta ocultació de la realitat i desmobilització que estem vivint a les escoles d’adults. Potser seguíem Paulo Freire més per intuïció que per aproximació. Els educadors de persones adultes anàvem casa per casa. El nostre univers pedagògic hi coincidia en molts aspectes. Ho diré amb un exemple: tinc un exemplar d’una cartilla d’alfabetització editada en temps de guerra per la Segona República que utilitzava la metodologia Paulo Freire. I Paulo Freire encara no havia nascut.
El que no ha canviat és el poc respecte de la dreta per tots els processos revolucionaris a Llatinoamèrica. Una demagògia que es desmunta amb un simple exercici comparatiu de l’abans i el després a la Nicaragua sota la dictadura de Somoza o a la Cuba sota la dictadura de Batista. Amb tots els errors que vulguem, els sandinistes i els castristes van posar l’accent en la sanitat i també en l’educació, precisament. Per això eren tan perilloses per a les potències capitalistes.
Els pobles s’equivoquen també col·lectivament, però fixem-nos en Veneçuela, és vergonyós sentir el que en diu ara la dreta. El 2005 es va fer la declaració Veneçuela Territori Lliure d’Analfabetisme, però això interessa ocultar-ho. Perquè al capitalisme li interessa tenir la gent aturada i analfabeta. L’aposta per l’educació feta a Cuba enmig d’un bloqueig criminal és per treure’s el barret. Quan el capitalisme veu que el tema se li’n va de les mans aplica sempre la mateixa fórmula: purga general, inoculació de la por i, quan ha obtingut els resultats desitjats, desactivació de la pressió.
Parla de por. Abans ha dit que tot això li fa pensar en el que ha passat amb el Procés a Catalunya.
És clar que intenten que agafem por, desmobilitzar-nos. I espera’t amb la pandèmia, cada vegada hi haurà menys gent als actes. Ara comences a entendre per què en les primeres rodes de premsa sortien aquells militars i guàrdies civils.
Tornem al llibre. Un recorregut a través del buidatge de diaris en paper i digitals que han tractat el tema al llarg d’aquest temps en capítols més o menys cronològics que es van combinant amb reflexions professionals i personals seves. És evident l’interès periodístic que ha tingut aquest tema. Actualment, en plena crisi econòmica i de valors, també hi ha un dèficit d’atenció per part dels mitjans?
L’educació per a adults ha deixat de ser notícia. I és comprensible. El que era notícia era la lluita, la resistència, els episodis que es feien visibles. Ara les escoles d’adults només generen notícies quan obren les matrícules, a part d’algun embolic concret. No en culparia els periodistes, simplement és difícil que una acadèmia generi notícies.
Dues de cada tres persones analfabetes al món són dones.
Quan s’aproxima el març, i per tant tota l’efervescència de cada any, gairebé ningú recorda aquesta dada, quan una de les accions prioritàries del feminisme hauria de ser l’alfabetització de les dones. És un indicador més, tal com diu Xavier Besalú al pròleg del llibre. Si l’educació és molt a la cua de l’acció política, l’educació dels adults simplement no hi és.
I un element final que ha de fer encendre totes les alarmes: la irrupció de Vox a l’arc parlamentari tant català com espanyol, amb tota la seva càrrega d’odi i de demagògia contra els nouvinguts.
Un tema en el qual no podem fer ni un sol pas enrere. L’experiència és massa dura per oblidar que no podem tornar a escenaris de rebuig a la llengua catalana.
Què es pot fer per frenar aquest ascens?
Polítiques d’esquerres. Que no s’estan fent. Si agafes el programa de l’actual govern espanyol trobaràs temes com la derogació de la llei laboral i de la llei mordassa, assegurar les pensions i l’habitatge, obrir diàleg amb el conflicte polític català... No s’està complint res. Arriba un moment que pel que fa a la qüestió catalana penses “ja s’ho faran”, és irreversible.
El què és irreversible?
La República Catalana. La negativa de l’Estat espanyol caurà pel seu propi pes.