La botifarra d’Iglesias

Voleu dir que l’adeu d’Igle­sias no té alguna cosa de boti­farra de pagès? De “ja us ho fareu”? O pot­ser és que m’ho sem­bla a mi. Igle­sias se n’ha anat, diuen (diuen, diuen, diuen) que tip, fart, fas­ti­gue­jat, can­sat i empre­nyat de tant d’asset­ja­ment públic i pri­vat sobre­tot en el ter­reny per­so­nal. No ho sé –només ho sap ell–, però em sem­bla que la decisió de dei­xar defi­ni­ti­va­ment la política ja l’havia pres just en el moment de pre­sen­tar-se a les elec­ci­ons a Madrid. L’endemà mateix d’anun­ciar-ho, quan Más Madrid li va fer la boti­farra a ell i li va dir que res de res de llista con­junta, ja ho devia saber, que se n’anava. Una altra cosa és que la pata­cada de Podem és indis­si­mu­la­ble –i ves a saber si vati­cini d’alguna cosa més– i ara ha hagut d’acce­le­rar, pot­ser ja fas­ti­gue­jat del tot. No m’estra­nya, que ho volgués dei­xar. Sabia que mai seria pre­si­dent del gobi­erno, que la vice­pre­sidència que ocu­pava era la cul­mi­nació de la seva car­rera, i suposo que es pre­gun­tava cada dia què hi feia, en un govern que no li feia cas, que no creu en l’Espa­nya plu­ri­na­ci­o­nal, que no com­pleix les seves pro­me­ses i que es declara monàrquic cada cop que en té l’ocasió. Igle­sias s’ha fotut una pata­cada. Cert. Però em sem­bla que de la seva alguns en pati­ran les con­seqüències. El pri­mer, el mateix Sánchez, que ha per­dut el veri­ta­ble inter­lo­cu­tor amb les for­ces que li van garan­tir la seva inves­ti­dura. La relació d’Igle­sias amb Otegi, Jun­que­ras o Puig­de­mont era fluïda, i no la tindrà ara qui el subs­ti­tu­eixi. A mi d’Igle­sias el que no m’agra­dava és que par­lava molt però acon­se­guia poc, però se li ha de reconèixer que en relació amb el con­flicte català pro­ba­ble­ment era qui més clara tenia la radi­o­gra­fia. I qui més estava en posició de con­tri­buir a resol­dre’l. L’adeu/boti­farra d’Igle­sias –intu­eixo que vol­guda, ja ho he dit abans– és, malau­ra­da­ment, la con­fir­mació que es tanca una nova via, si és que mai havia estat oberta. A la pri­mera i única reunió de la taula de diàleg –ara sí, ara sí, que ve, que ve– Igle­sias no hi era –estava malalt–, i ara ja sabem que no serà a la pro­pera. Pot­ser no hi haurà ningú. Tal com anem (vinga, ara con­tra el Diplo­cat), els d’aquesta banda seran tots al jut­jat decla­rant, o al Tri­bu­nal de Cuen­tas, o...