Gratitud

El que em va agradar més del dia de Sant Jordi va ser trobar-me entre les parades alguns dels meus alumnes de català; n’hi ha que no fa gaire que són a Catalunya, i jo els havia explicat la llegenda i el significat de la festa, i com havíem enyorat el nefast 2020 sortir al carrer a regalar-nos roses i llibres. I per curiositat i ganes de conèixer el país, alguns van venir: tot un detall de bones intencions i intel·ligència. A Girona les parades es van distribuir a l’esplanada de la Copa, a tocar de la Devesa, i el control d’aforament i les mesures higièniques van funcionar molt bé. En general, la diada d’aquest 2021, tot i que no va ser ni de lluny un Sant Jordi normal, va agradar força, les llibreries estaven satisfetes i algú deia que s’estimava més aquell espai esclarissat que les aglomeracions inevitables de cada any a la Rambla.

No sé si s’ha preguntat als escriptors si ens va agradar el nou lloc. Si he de contestar, diré que m’estimo molt fer-ho a la Rambla, encara que en alguns moments no es pugui ni fer un pas, de tanta gent i tantes flors i tants enamorats que es busquen, però que vaja, pensant en la Covid em conformaria amb qualsevol espai sense tradició però més segur. Però sisplau, que no posin els escriptors en un racó, lluny de tot i de tothom, cadascú assegut en una tauleta, tots sols, com si fóssim escrivents, esperant que vingui algú a fer-te signar un llibre.

Els escriptors tenim les nostres coses. Som insegurs, una mica neuròtics –en general–, no ens espanten els autònoms ni els mesos en què no ingressem res, ni les hores solitàries que ens passem escrivint, buscant la paraula justa, aquell diàleg, aquell gir. Ho donem tot per aquella obra que ens sembla genial –i que quasi mai ho és–. Som molt soferts, som petits Shackletons, però el dia de Sant Jordi... Aquell dia, un únic dia a l’any, necessitem sentir l’alè de la gent.

Als escriptors el que ens agrada és estar-nos a dintre les parades de les llibreries, una estoneta a cada una, barrejats entre la gent que fulleja, que dubta i que no sap quin llibre quedar-se. La felicitat és una persona desconeguda que agafa el teu llibre i tímidament te’l dona perquè l’hi signis. Ens agrada veure coneguts, saludats, lectors... El que de veritat ens agrada és que ens confonguin amb un venedor –gran lliçó d’humilitat!– i ens demanin si tenim aquest llibre i ens preguntin quant val aquest altre. Ens agrada aconsellar el llibre del col·lega a la gent indecisa. Ens agrada veure la mainada nerviosa perquè triar entre la mà de contes és tan difícil! Això és el que ens agrada.

El llibre que em van regalar és molt curt, té capítols espaiats, la lletra molt grossa, però la història que explica és llarga i pesa com la vida. És Les gratituds, de Delphin de Vigan, i parla, com diu el títol, de saber donar les gràcies a les persones que un moment o altre, ens han ajudat. Sobretot, de no fer tard en l’agraïment. Sobretot, de no oblidar que ens van cuidar, ajudar, fins i tot salvar... Vigan se centra en una dona gran que un dia per l’altre es torna dependent i ha de deixar casa seva i les seves coses i ingressar en una residència: sap que no tornarà a casa mai més. La dona perd les paraules. El seu deteriorament mental, que l’autora mostra amb delicadesa, a vegades fins i tot amb humor, ens commou. Ella, que ha treballat fins a la jubilació de traductora, que sabia quin era el mot just que necessitava, el que significava allò i no una altra cosa semblant, ara perd les paraules, se li amaguen no sap on i no les troba. En vol dir una –a dintre seu la té, perfectament alineada–, però en pronuncia una altra. El món es fa confús. La novel·la és sintètica però emotiva; o precisament és emotiva perquè és sintètica. Els tres personatges –Jerôme, el logopeda; Marie, l’afillada, i Michka, la protagonista–, són a temps d’agrair el que han d’agrair. A mi també m’agradaria, ara que encara tinc paraules i les trobo i sé què volen dir, fer-les servir per ser agraïda i altres coses bones. Després, de cop, un dia, ja tot és massa tard.