Sí. També hi era

Joan Vidal i Gayolà ha publicat un llibre amb el subtítol Memòries polítiques. Hi narra el seu pas per la política activa. És un volum molt interessant, sobretot perquè descriu persones, fets i circumstàncies que molts de nosaltres hem viscut, de més a prop o de més lluny.

Vidal i Gayolà és professor mercantil i, després de treballar com a company i de passar per l’empresa privada, el seu arrelament al catalanisme, la seva gestió immediata i el seu verb contundent el van situar en els primers llocs de Convergència. Aquí es va esdevenir un canvi important: havia fundat una assessoria, juntament amb altres companys, que aviat es va situar com a molt activa i va aconseguir un bon nombre de clients.

Si hagués seguit per aquest camí, ben segur que hauria estat un bon assessor, i amb el temps el seu patrimoni hauria crescut. Però en les primeres eleccions democràtiques, de l’any 1979, va ser elegit president de la Diputació de Girona. Un canvi de vida molt fort, perquè fins llavors la Diputació era un organisme somort i poc actiu. Temes com el “manicomi” de Salt i la Caixa de la Diputació no el devien deixar dormir! Aviat es va adonar que, si volia fer un canvi, hi havia de dedicar totes les hores del dia. Però, mentrestant, havia cridat l’atenció de Jordi Pujol, i en el primer govern de la Generalitat el va nomenar conseller de Governació.

Encara que en aquestes memòries procura en tot moment no fer sang ni descriure moments de gran angoixa, hom s’ho pot imaginar: un noi de 35 anys, gairebé sense experiència política i, a més, “de comarques”... Devia despertar l’enveja i el menyspreu dels polítics que esperaven amb candeletes aconseguir aquell càrrec. I és que “estava tot per fer”: les estructures de govern, l’organització dels Mossos d’Esquadra i altres cossos de seguretat, l’organització del territori, els bombers, la protecció civil, etc. depenien de la seva direcció. I tot, enmig d’una atmosfera que es va posar de manifest amb el cop d’estat del 23-F, quan aquella nit va haver d’ordenar als Mossos d’Esquadra que agafessin les armes per protegir els edificis de la Generalitat.

Les persones que hem seguit la política catalana, des d’una visió profana, no podem conèixer prou bé la realitat d’aquells anys convulsos, quan el president dominava i, al seu entorn, els consellers feien la feina.

Vidal i Gayolà va dimitir al cap d’un temps, amb un càrrec al Centre de Promoció de la Cultura Popular. En l’epíleg de l’obra, ret homenatge a Jordi Pujol i Francesc Ferrer Gironès. Ells el van iniciar en la política activa i –es digui el que es vulgui– van ser el “pal de paller” del nostre independentisme actual. Un bon llibre que ens il·lumina un passat recent.