L’Eixample de Girona

La ciutat de Girona està distribuïda en nou grans barris, tots amb les singularitats que determinen el tipus i quantitat de recursos i serveis. Naturalment, la condició econòmica i social d’algunes d’aquestes zones origina una més alta concentració de serveis per fer-ne uns instruments de compensació i de cohesió social. La ciutat té, segons les dades d’Idescat del 2020, uns 103.300 habitants, dels quals, el 42% corresponen al barri de l’Eixample. Mirat amb detall, el gran Eixample està format per l’Eixample Nord, amb el 20,7% de la població de Girona, l’Eixample Sud amb el 21,3% i Sant Narcís amb el 0,99%. Queda meridianament clar que els dos Eixamples representen quasi la meitat de la població de Girona. Ara bé, podem afirmar que els serveis del barri estan en proporció al nombre d’habitants? Rotundament, no, i de molt. Passem a analitzar de manera resumida les característiques i les principals mancances del barri més poblat de la ciutat.

L’Eixample Nord és un dels barris on la població és més envellida i alhora és el més dens de tots els que formen la ciutat, fet que posa en tensió el benestar i la convivència dels seus estadants. La trama urbana de l’Eixample Nord és part de l’eix d’entrada i sortida de la ciutat, amb una visió que correspon a la de la meitat del segle passat i que no s’ha vist actualitzada en tots aquests anys d’expansió, fonamentalment perquè el seu urbanisme no ho permet. Contràriament, l’Eixample Sud és el més rejovenit, impulsat per les noves construccions que espongen un urbanisme fet amb visió més moderna. Considerant la magnitud dels dos Eixamples, la ràtio de serveis comunitaris és la més baixa de tota la ciutat. Molts dels serveis bàsics estan ubicats en altres barris, un inconvenient sobretot per a la gent gran. Falten equipaments juvenils, zones esportives, patis i places amb espais per al lleure i l’esport. Sense zones per als joves, aquests perden el temps vagarejant d’aquí a allà, fent més trapelleries que no activitats recreatives, increpant persones i deteriorant el mobiliari urbà. La gent gran tampoc disposa d’un espai de trobada. Les zones verdes estan abandonades i sense manteniment. La vialitat del carrer de la Creu és l’exemple d’una mala gestió i de la pobresa d’idees, quan no visió ignota de la seguretat circulatòria de vianants i conductors. La seguretat ciutadana llueix per la seva absència. Amb això, ja em fem prou per a un diagnòstic del present i un pronòstic del futur que ens espera si algú, amb autoritat, no hi posa remei.

Moltes podrien ser les accions que permetrien millorar la vida d’aquest barri. N’apunto només algunes per si algú en vol prendre nota. El barri més gran de la ciutat ha de tenir vida social pròpia a través d’un centre cívic gestionat per l’Ajuntament, una millora de la participació real a partir de una taula de coordinació oberta, àmplia, amb plafons informatius al carrer i bustiades periòdiques. Calen zones d’oci per a joves i adolescents, un o dos Punt Joves, més agents cívics que ajudin aquests en les seves inquietuds. Trobem a faltar la policia de barri, més agilitat en el manteniment del mobiliari urbà i de les zones verdes. La lentitud i la inacció s’han instal·lat en aquest Ajuntament. Però no en tot, perquè quan es tracta del cobrament dels tributs, la cosa és molt àgil, efectiva i sense retards.