Escòcia de nou

Els contundents resultats de les darreres eleccions a Escòcia han tornat a posar sobre la taula la celebració d’un segon referèndum d’independència. Anem set anys enrere: recorden les paraules del llavors primer ministre anglès, David Cameron, en ocasió d’aquell primer referèndum del 2014 en què va guanyar de manera folgada el no? “Soc un demòcrata. El més correcte és donar al poble escocès el dret a parlar.” Malgrat això i malgrat la lliçó de democràcia que va representar aquell referèndum pactat entre el mateix Cameron i el líder independentista Alex Salmond, cal no oblidar que Londres va utilitzar totes les tretes legals que va tenir al seu abast per portar l’aigua al seu molí. Tant amb les promeses, incomplertes, d’un increment exponencial del benestar dels escocesos com amb les amenaces directes de quedar fora de la UE (i també de vagar per l’espai sideral, és clar!) si decidien independitzar-se de la metròpoli. Però avui, set anys després, és tota la Gran Bretanya qui és fora de la UE. I això que en el referèndum sobre el Brexit l’opció de no marxar va guanyar clarament a Escòcia. Per tant, és el seu lligam amb Londres el que, paradoxalment, l’expulsa de la seva pertinença a l’ens europeu. I aquí rau, precisament, una de les armes de Nicola Sturgeon per posar en l’horitzó aquest segon referèndum. Una arma combinada amb el bon govern de l’SNP i amb unes polítiques marcadament progressistes que li han permès substituir en gran part al Partit Laborista i contraposar-se de manera clara davant del conservadorisme anglès encarnat avui per Boris Johnson. Als independentistes nostrats més conservadors, que van emmirallar-se en el triomf de Díaz Ayuso a Madrid (ja té pebrots, la cosa!), els diria que es prenguin una til·la i que mirin cap al nord. Més polítiques socials al servei de la majoria i menys paradisos fiscals al servei d’uns pocs. Menys Díaz Ayuso i més Sturgeon!