Tribuna
Irradiació empordanesa
La sardana és una dansa i un so que des de l’alba del segle XX l’Empordà irradia arreu de Catalunya. És un esplai –o ritu– ancestral que té paral·lelismes en d’altres cultures. Igor Stravinsky en visitar Barcelona el 1924 va copsar afinitats entre la sardana i el khorovod, dansa eslava que també es balla en cercle i que el compositor rus va incorporar a l’Ocell de foc. La sardana, parenta de tradicions foranes, es covava a l’Empordà fins que l’obre al món el geni intuïtiu de Pep Ventura.
Stravinsky la va descobrir quan a l’Ateneu va escoltar Juny, obra mestra del gènere. Captivat pel to i les harmonies de la cobla l’autor rus va demanar “més Garreta!”. La sardana havia passat del pairalisme romàntic del Pep Ventura de Toc d’oració al modernisme mític d’Enric Morera (L’Empordà) i al modernisme panteista del Juny de Garreta, músic emblema de Sant Feliu de Guíxols, població que fa deu dies esdevingué Capital de la Sardana 2021. La línia popularista progressava amb l’Avi Xaxu i amb Vicenç Bou. En la següent generació de “l’escola empordanesa”, el Joaquim Serra de Cavalleresca va introduir en l’univers musical ciutadà la sensibilitat noucentista i el talent instrumental que caracteritzen “l’escola de Barcelona”. El sardanisme ja havia arrelat en els anys vint com a dansa urbana, i com a gènere musical de concert amb peces com Camperola, d’Eduard Toldrà. Ritme i melodies sardanístiques entraren en l’imaginari d’un catalanisme esperançat, reflectit en Somni, de Manel Saderra Puigferrer, en la immediata postguerra; i en Rosa de Sant Jordi, de Martínez Comín, i en Girona m’enamora, de Viladesau, himne espontani i entusiasta d’aquesta ciutat en els anys de la revifada nacionalista.
L’Any Joan Manen, que ara celebrem, convida a apreciar vincles de les seves sardanes, com El cavaller enamorat, amb una èpica de la catalanitat típica del modernisme, amb un toc medievalista, reeixit en el Sant Jordi triomfant de Francesc Pujol. Compositors i intèrprets de prestigi mundial com Manen i Pau Casals, autor de sardanes programàtiques com Sant Martí del Canigó, projectaren universalment la música de trets catalans genuïns. A més de Stravinsky, altres personalitats que visitaren Catalunya (Einstein, Schönberg, Diàguilev, Bauer, Von Schillings) s’interessaren per la sardana com a dansa i pel seu potencial com a gènere musical. Un sardanista erudit, Joan Vidal i Gayolà, en el pregó del passat 1 de maig dedicat a Sant Feliu de Guíxols com a Capital de la Sardana 2021, va citar un destacat sardanòfil anglès: John Langdon-Davies, autor, segons Josep Pla, del millor assaig teòric sobre sardanes: Dancing Catalans, publicat el 1929.
L’escriptor Langdon-Davies va viure a l’Empordà de 1926 a 1929. El 1936 va tornar d’enviat especial pel diari britànic News Chronicle i alhora va ajudar refugiats. En la primera estada a Catalunya, Langdon-Davies havia aprés a sardanejar i va escriure sobre el sentit de la dansa. Es preguntava: “Què hi ha en el centre de la rotllana?” Donava una resposta: “Tenim una vaga impressió que hi ha alguna cosa invisible al centre, un heroi o una deïtat a la qual els dansaires reten homenatge.” Aquest misteri llegendari és el que inspirava Joan Maragall aquests versos de La sardana: “El botó d’eixa roda, quin era / que amb tal simetria l’anava centrant? / Quina mà venjativa i severa / buidava la nina d’aquest ull gegant?” Deia Langdon-Davies que “la cosa invisible que hi ha al centre de tota ballada de sardanes és l’ésser nacional dels dansaires”. “La sardana és Catalunya.”
El sardanisme irradiat des de l’Empordà va esdevenir fenomen de masses a mitjan segle XX, una eina cultural de la resistència popular sota dues dictadures: la de Primo de Rivera i la de Franco. Segons una estadística aportada fa anys per l’estudiós Salvador Casanova, en el període 1945-1952 hi havia a Catalunya 122 cobles, dada reveladora de la represa voluntariosa d’un sardanisme militant de la catalanitat no resignada que mobilitzava gent de tot el país. Que la Supersardana de l’Any, esdeveniment programat pel dissabte 15 de maig, se celebri a l’Espluga de Francolí mostra que la música i la dansa nacionals, irradiades a partir del segle XIX des de l’Empordà, han arrelat arreu de Catalunya. No tots els autors de la final d’enguany enquadrarien per origen i per estil en l’escola empordanesa o en la barcelonina. De les contrades del sud han sorgit compositors de pes, com Tomàs Gil i Membrado, autor d’un hit: La flama de la sardana, música de fons interioritzada en manifestacions catalanistes de finals dels anys setanta.