Keep calm
Emparaular
Veig el panorama polític i no puc evitar pensar en Lluís Duch. Teòleg, antropòleg i monjo de Montserrat, mort ara fa tres anys, el seu pensament convé tenir-lo molt present cada dia. La mirada particular d’aquest savi que va saber emparaular el món per fer-lo més entenedor, més intel·ligible, els caldria tenir-lo a mà en aquests temps de crisi de valors i, seguint el seu raonament, de crisi de paraules. Paraules que fins no fa gaire havien ajudat a construir els fonaments de la societat i a generar estabilitat. Paraules com ara confiança i voluntat, paciència i sacrifici, parlar i escoltar. Paraules que generen fets i actituds però, quan perden el seu valor, és la societat qui se’n ressent. I això comporta que s’instal·li la crisi, que no vol dir res més que una situació complicada, difícil i inestable. Les grans crisis de les societats que s’han escrit –amb paraules, per cert– al llarg de la història han estat crisis de paraules. L’home no funciona quan l’emparaulament no funciona. Quan no es respecta la paraula ni la paraula donada, ni l’escrita. I és el mateix Duch qui ens recorda que Aristòtil ja distingeix l’home dels altres éssers vivents per la paraula. Per l’ús que en fa. Per la capacitat d’enraonar, de posar-hi raó a les paraules. I viure en la paraula, la construïda, la donada, la dialogada. L’entesa. Viure d’emparaular el món, com Duch sostenia. Si emparaular és el que ens fa diferents, no tindria sentit que si donem la nostra paraula no la complim. Fent-ho estem traint la nostra essència, els fonaments que basteixen la nostra condició humana i sobre la qual s’han erigit les societats formades per homes i dones amb voluntat de deixar empremta en aquesta vida que neix de les paraules. És el poder que tenen les paraules per determinar l’existència de les coses. I la voluntat i la confiança per fer-ho possible. Tal com sostenia el savi monjo de Montserrat. Emparaular.