El teatre de Junts i ERC

Mentre els nostres polítics cultiven l’afició pel teatre –del dolent–, a la ciutadania ens queda el recurs de refugiar-nos al cinema, que revifa en sales i plataformes. Tal com proclama l’actriu Bruna Cusí en una definició feliç que hauria d’inspirar els negociadors de la Investidura: “El cinema ha de fer que els humans ens sentim menys sols.” És veritat, sols estem pitjor, també en política. Per això conforta llegir la notícia que l’Ajuntament de la Bisbal d’Empordà, amb l’Enric Marquès al capdavant, negocia amb el Bisbat la cessió i reobertura del cinema Foment, que fa vint anys que està tancat. Es tracta de redreçar una altra de les pèssimes herències del pujolisme, que als anys vuitanta del segle passat va prioritzar que cada municipi tingués el seu pavelló sense importar-li que els cinemes anessin tancant: el més emblemàtic de la capital baix-empordanesa, l’Olímpia, per convertir-se en un supermercat. Els que aquesta setmana ens hem vacunat amb Pfizer tenim prou anys per recordar tardes memorables al Foment, on ens podíem arribar a creure que en Tarzan era capaç d’enforquillar cocodrils i domesticar mones, que en Louis de Funès era el millor gendarme de Saint-Tropez o que en Burt Lancaster podia passar per Apatxe. Parlant d’indis, ja ho cantava La Trinca –uns altres que tornen–, a l’època gloriosa del Foment: “Diu que hi ha una tribu d’indis a l’oest americà que té alguna retirada amb el poble català, són i seran gent apatxe tant si es vol com si no es vol.” Passen els anys i continuem a la reserva. Esperem, almenys, que els cinemes reobrin, els vells i els nous. Com el nostre Foment, on també s’havien celebrat debats electorals, això sí amb actors menys sobreactuats que aquests parlamentaris d’ara, que només es preocupen de culpar els altres del fracàs de la funció mentre la platea s’esgargamella cridant “que es facin un petó”. Sí, molt de teatre, perquè tots saben que, malgrat l’estira-i-arronsa, al final acabaran evitant noves eleccions. O, si no, sí que s’abaixaria el teló.