El testimoniatge silent

Una bona amiga em regala un exemplar de l’última obra de l’Isabel Banal Xifré. És El llibre dels passos perduts, una delícia absoluta, en la línia a què ens té acostumats l’artista d’Olot. De Banal, em quedaria amb moltes coses: la seva obsessió pel detall; la grandesa del concepte; la pulcritud en la concreció de les formes; la fixació per una quotidianitat que esdevé estranya després que hi hagi abocat la mirada. Però em quedo amb una instal·lació de fa uns anys (Tutta Roma. Contemplant instantànies) en la qual introduïa en pots de plàstic les restes de la goma amb què havia esborrat els dibuixos que ella mateixa havia fet davant de monuments romans: “Vaig visitar els llocs ressenyats”, deia, “i vaig fer dibuixos i anotacions; després, una vegada a l’estudi, vaig esborrar les pàgines del bloc i vaig arxivar les restes de goma”.

Al llarg dels cent dies més estrictes de la pandèmia, va fer un frottage de les soles “de totes les meves sabates, que durant el confinament han estat a les seves capses”. El resultat no són petjades a terra, senyals d’un rastre, traces en el camí, sinó justament el contrari. Els indicis de tot allò que van viure les sabates, les pistes de tot allò que van trepitjar, encastades a les soles, com un testimoniatge silent. Hi ha, en aquests passos que no es van fer, en els passos que s’evoquen, soles d’espart i de goma, calçats esportius i xancletes, espardenyes i sabatilles d’estar per casa, botes d’aigua que un dia van ser lluents sota la pluja, calçats que llisquen o que s’adhereixen, robustes soles o superfícies tan fines que també ensenyen la manifestació de l’esquelet dels dits. Hi ha marques de les marques i del número del peu, dibuixos geomètrics. I les restes acumulades de la pols dels camins, allò que no veiem mai i que és el pòsit del que hem trepitjat, del que hem viscut. Com escrivia Matsuo Bash?, “la crida dels déus que guarden els caminants era massa poderosa i m’impedia pensar en cap altra cosa”. Ho deia, just abans d’iniciar “l’estret camí de l’interior”, de tornar a fer servir les sabates desades en una capsa.