La cicatriu de la pandèmia

Portàvem mesos desitjant que arribés el dia assenyalat. Cada dos per tres, invocant la vacuna i, mentrestant, llegint notícies sobre la seva evolució, escoltant pronòstics sobre la implementació, aguantant tremendistes que asseguraven que era més perillosa la vacuna que el virus i, finalment, quan han vacunat el pare i la mare, t’espolses una muntanya de pressió i d’angoixa elevada.

L’objectiu número u, perquè és un objectiu literalment en què ens hi estem jugant la salut, ha estat i és encara no agafar la Covid (per un mateix i, tant o més, per no infectar els que més estimes i que són més vulnerables). Avui, saber que el teu pare i la teva mare ja s’han vacunat, que almenys hi ha un flotador en aquest oceà pandèmic, és un descans, és una sensació d’haver arribat a un escenari que, malgrat que incert, és una meta sanitària i psicològica social que teníem. La vacunació és la millor protecció contra la Covid i, alhora, una alegria de primer ordre.

Ara, les dades de contagi baixen i les esperances pugen, s’ha acabat el toc de queda i es reobren els restaurants per sopar i, ben aviat, tornarem a fer moltes coses que podíem fer abans de la pandèmia. Tot plegat, podríem dir que estem començant a desfer un nus d’aquells que t’oprimeixen l’existència. A poc a poc, anem desfent aquella pilota de fils que tant està costant de descabdellar. Precisament el llibre Fils cartes escrites a dues veus per l’Íngrid Guardiola i la Marta Segarra sobre el confinament, la vigilància i l’anormalitat és un volum còmplice que ens fa pensar en nosaltres, en tots aquests mesos de pandèmia.

Avui encara tenim la ferida oberta, però aquest tall sobtat que hem viscut, aquest estrip a la nostra rutina vital, cicatritzarà. Al llibre se cita una frase d’Helène Cixous: “Les ferides arriben a cicatritzar, però què és la cicatriu si no memòria de la ferida i, per tant, manteniment de la ferida.” Segurament amb la Covid ens passarà alguna cosa similar: la ferida cicatritzarà, però romandrà en la memòria una cicatriu evident i inesborrable. La Covid, esperem, s’anirà fent petita, però hi haurà un munt de temes relacionats –els morts, els que van sobreviure malgrat estar molt greus, el confinament, les pors, el xoc– que ens perseguiran i ens faran pensar.

Al final del llibre Fils, l’Íngrid Guardiola ens qüestiona el rol d’autòmat i la disciplina associada al confinament que hem dut a terme. Hem obeït normes coherents per la salut de tots, però també hem estat exageradament acrítics? Segurament ens cal perspectiva i temps per analitzar-ho, però crec que hem renunciat –temporalment– sense debat previ a drets conquerits.

És clar, la situació d’incertesa i la vulnerabilitat que hem sentit ens ha fet creure gairebé a ulls clucs, l’excepcionalitat ens ha fet acceptar normatives que mai hauríem imaginat que obeiríem i que, probablement, ara si tornés a succeir miraríem amb recel i, almenys, suposo que qüestionaríem socialment. L’esperit crític hauria de conduir-nos a reclamar que, ara sí, es facin protocols per a possibles futures pandèmies, que fem els debats de les restriccions amb temps i que la cicatriu de la pandèmia sigui la constatació d’aprenentatge, i no només de patiment.