Hi ha crisi i hi ha pressa

La crisi sanitària ha portat de bracet una crisi econòmica que ara no descobriré perquè no cal que els recordi els expedients temporals (ERTO), el tancament de negocis pel confinament, que ha afectat tants autònoms i empreses petites; però també el tancament de plantes com ara la de Nissan i reestructuracions diverses en grans companyies, entre les quals els acomiadaments previstos per BBVA i CaixaBank. Caiguda dels ingressos que ha vingut amb la malaltia i ens ha deixat més febles i vulnerables; i que ha castigat sobretot els col·lectius menys resistents: treballs temporals, a temps parcial, feines que es paguen encara avui dia en negre... Dones, joves, migrants, els primers a caure.

D’aquí la urgència per formar un nou govern, perquè l’emergència social necessita polítiques que marquin la direcció per sortir-ne i administracions amb lideratge que puguin lluitar per rebre uns fons que haurien de servir per reindustrialitzar el país i crear noves oportunitats de treball. Els del 52% estan obligats a entendre’s, no hi ha cap més alternativa. Cal demostrar que els interessos del país, dels ciutadans, estan per sobre de cap altre motiu perquè el contrari sona a excusa de pati d’escola. Maduresa, responsabilitat i estabilitat per als pròxims anys, que no sembla que hagin de ser fàcils.