Bankia i La Caixa

La fusió, absorció o com vulguin dir-ne de Bankia per part de CaixaBank és l’operació més vergonyosa que he vist, sempre que no es demostri el contrari aportant una informació que he demanat contínuament i que ningú m’ha donat. M’agradaria poder fer la història d’aquesta operació, amb la documentació que hagi arribat a la premsa i de la premsa a nosaltres, pobres ciutadans. No sé si podré fer-la perquè la meva salut no és bona. Les ganes de treballar hi són, però em costa posar-m’hi i m’agradaria, per tant, que aquesta història de bons i dolents, o de bons i bons o de dolents i dolents, arribés a ser publicada amb l’ajuda d’uns companys de premsa que ara per ara no em fan cap cas.

Bankia va ser el resultat de la transformació de Caja Madrid en un banc. CajaMadrid es va instal·lar a la plaça de Catalunya de Barcelona i llavors el seu president declarava que, lògicament, CajaMadrid superaria en dipòsits la Caixa de Pensions. Ho va dir així, amb tota la barra del món i amb aquestes paraules. La premsa se’n va fer ressò i els qui coneixíem una mica com anava la cosa ens veiérem obligats a fer vuit o deu viacrucis a la plaça de Catalunya, en nom seu, per tal que Déu perdonés un home tan sorrut.

La Caixa va seguir el seu camí bo i expansiu, mentre CajaMadrid veia com se li feien uns forats molt grossos a l’actiu. Tan grossos que el govern de l’Estat hi va haver d’intervenir i va ajudar-la amb una pila de milions per tal que aquella desferra d’entitat es convertís en una caixa d’estalvis com Déu mana. La Caixa de Pensions i Estalvis de Barcelona no va haver de rebre ni cinc, que jo sàpiga.

És a partir d’aquí que es dona l’operació vergonyosa. CajaMadrid convertida o transformada en Bankia es presenta com una gran empresa financera que se’ns menjarà a tots, començant per la nostra Caixa de Pensions. El govern espanyol i el Banc d’Espanya, que és independent però no és independent, es devien posar d’acord per tal de fer l’operació del segle: fusionar una caixa barcelonina, sana i en plena marxa i expansió, amb el que havia estat una desferra de caixa d’estalvis i en la qual ja es comptaven per dotzenes –o poc hi faltava– els directius que havien visitat la presó, però no com els nostres presoners polítics, que han mantingut una gran dignitat, sinó com a tenidors de targetes negres amb les quals van fer les grans despeses a càrrec del banc i d’amagat de les seves parelles i de la seva família. N’hi deu haver més i de més grosses, però no les sé, perquè la informació ha estat molt minsa. I si ha estat minsa és perquè a Catalunya ningú gosa enfrontar-se a un Banc d’Espanya i a un ministre d’Economia, amb l’excepció d’un personatge que no és res de l’altre món, que té vuitanta-sis anys, que va treballar vint-i-tres anys a la banca i que va tenir entre els seus millors amics alguns alts directius del Banc d’Espanya, en pau descansin.

El nou banc ha celebrat la primera junta d’accionistes a la ciutat de València. La premsa no se n’ha fet gaire ressò. Sabem que els sindicats van retreure l’alt nivell dels sous de president i conseller delegat mentre es volen acomiadar més de 8.000 empleats. I que es va criticar que el centre de decisió s’està desplaçant cada cop més cap a Madrid. Però la Fundació La Caixa –amb el 30% de l’accionariat– i la resta d’accionistes van votar a favor de tot. Amb els 0,268 euros que rebran de dividend per acció, els està tot bé? Lògicament, la llengua amb què es va celebrar l’acte va ser el castellà, perquè els directius de Bankia, que són els qui manen, si tenen una altra llengua vernacla és el basc.

Res més per avui. Si algú té alguna cosa a dir-me, li prego que m’ho digui, encara que suposi ficar-se amb la meva estimada família i amb els meus estimats companys.