El camí es fa caminant

Som un país que, n’estic ara del tot convençuda, no deixarà mai de sorprendre’m. Petit de territori però gegant d’aspiracions, Catalunya i els catalans som una rara avis capaç de sorprendre el món amb gestes històriques i d’avergonyir el més convençut amb picabaralles de carrer i comentaris a les xarxes socials indignes i amb ganes de fer mal. D’exemples, els que vulgueu, però el darrer ha estat la confirmació que, finalment i després d’haver jurat i perjurat que no hi havia res a fer, ERC i JxCat tornaran a manar junts. Bé, invertint l’ordre que hi ha hagut fins ara, que, malgrat que ho sembli, no és pas un petit detall. L’anunci ha agafat a més d’un amb el peu girat i l’entrebancada deu haver fet mal, perquè els exabruptes i els vaticinis que tot acabarà en un desastre monumental no s’han fet esperar. Fa gràcia el capteniment i el respecte que proclamen els partits quan es tracta de defensar els seus postulats i com desapareixen del tot quan les seves aspiracions no resulten cobertes i han d’assumir que queden al marge del poder.

SENSE ANAR GAIRE LLUNY i sense marxar del territori, de les files unionistes ja han sortit els primers oracles vaticinant la fi d’un govern que ni tan sols ha començat a caminar. Parlen de malfiances no superades, de socis que no es parlen ni es parlaran, d’odis convulsos i de traïcions futures que, això sí, afectaran de ple una Catalunya que no es mereix un nou govern independentista. Perquè, és clar, aquesta Catalunya que tant estimen, la de tots, la inclusiva, la que no deixa de banda res ni ningú, és la mateixa Catalunya que va votar en les darreres eleccions majoritàriament opcions independentistes. Altres forces atien l’odi de la impotència, de qui se sent vençut i només es calma amb la rebequeria infantil tot cridant les consignes gastades de les dretes i les esquerres. I ho fan amb una representació parlamentària mínima, però, això sí, amb el convenciment de posseir la veritat absoluta.

I DESPRÉS DELS POLÍTICS en actiu, o al mateix temps, perquè parlar primer sembla que té premi, arriben els comentaris de les veus reconegudes, retirades de la primera línia però que es resisteixen a viure en pau la jubilació daurada, i cauen una vegada i una altra cercant el cop de gràcia, el comentari encès, l’insult injustificat. Tot per l’efímer moment de glòria, per tornar a ser el centre d’atenció, perquè els facin cas. Aquestes veus, emparades amb la llibertat d’expressió que sovint neguen a qui no pensa com elles, són les que em provoquen un major desencís. Entestades a dinamitar tot el que no s’adigui amb el que defensen, coarten des del minut zero el diàleg, l’entesa i el pacte. I sense cap vergonya defensen acords impossibles basant-se en unes perspectives inabastables, perquè tot es mogui per no moure res. I quan s’adonen que les seves proclames enceses ja no convencen ningú, abaixen el to i amaguen el cap, però resten atents, tot desitjant el primer entrebanc per tornar a atiar el foc de l’enfrontament.

TENIM GOVERN, DONCS, o com a mínim embastat i a punt per ser cosit. Que el dibuix de les puntades no agradi del tot a ningú, no ens ha de sorprendre. Som un país, ja ho deia al començament, amant de les grans gestes i també de buscar les més petites misèries al rival. Qui no vulgui donar-li els cent dies de gràcia, que no ho faci. Qui cregui que els seus membres són els pitjors de la història, que ho cregui. Qui defensi que es tracta d’uns representants titella amb les cordes lligades des de l’Estat, que ho defensi. Ara, quan els ànims es calmin i comencin a treballar, com a mínim jo no els negaré la possibilitat de demostrar com de ferms són els seus acords per superar els reptes que arriben.

I com a govern independentista li reclamaré que lluiti per la independència. Però no només això. Com a govern independentista també li reclamaré que posi la gent en el centre de les seves polítiques. Que treballi pel benestar social, per la salut, per l’educació, per l’economia, per la cultura, per l’esport, per la llengua i per tot allò que fa gran aquest país que no deixa mai de sorprendre’m. I quan s’equivoqui, perquè ho farà, l’avaluaré en funció d’allò que ha fet malament, no de la ideologia que el defineix. I si fa de l’error una pràctica habitual, seré la primera a reclamar que faci un pas al costat i que cedeixi el timó als més ben preparats. Però ho faré un cop comenci a caminar. Abans no.