La fragilitat d’un país empatat

Les coses són com són i no pas com les voldríem; i els somnis són lícits però no deixen de ser somnis. Després, la concreció porta a territoris difusos, on es dibuixen mons diversos i fins enfrontats. Res no és blanc o negre quan les tonalitats intermèdies, totes legítimes, obliguen a modular criteris per poder tirar endavant. Aleshores, cal no viure de fantasies i aterrar a la realitat.

En aquest mateix espai, fa uns dies, Agustí Colomines recordava els inicis del catalanisme, definit com a moviment reivindicatiu de la identitat catalana, interessat a reformar Espanya sense pretendre separar-se’n. Els primers independentistes afloren al segle XX i Estat Català (1922) és el primer partit que es defineix com a tal. Quan es crea ERC, ara fa noranta anys, es defineix més com a federalista que com a secessionista. I durant molts anys l’independentisme sobrevisqué en sectors reduïts de la societat.

És el concepte radial de les Espanyes i l’absolutisme monàrquic i funcionarial que crea un continuat greuge contra Catalunya, que nodreix les files dels que no se senten nacionalistes però volen la independència com a expressió dels desitjos de justícia i llibertat. És quan Carod-Rovira proclama que “no soc nacionalista però vull la independència” i els sobiranistes comencen a sortir de sota les pedres. Els indepes creixen sense aturador i s’anuncien nous temps i un país que aspira a ser Estat. En la reivindicació dels paradisos perduts, els catalans hem viscut els somnis del que fórem i fins i tot la derrota, el 1714, la convertírem en diada nacional, quan tot acabà amb el Decret de Nova Planta i els ganivets lligats a la taula de la cuina. Érem els hereus de la cultura fenícia mentre Castella vivia dels efluvis imperials. Convertits en moneda de canvi, a cada revolta perdíem un llençol i l’exèrcit d’ocupació, més o menys subtil, aixecà els seus campaments entre nosaltres.

La persistència històrica ha obert, en períodes curts, finestres identitàries. La humiliació rebuda en el procés de l’Estatut del 2006 activà la idea que la relació entre Catalunya i Espanya era malsana i que calia donar-hi un tomb. L’independentisme valorà una nova oportunitat i la Revolta dels Somriures feu pensar que tot era possible. No férem els números prou bé: no hi havia la majoria suficient, no teníem la complicitat del poder econòmic, no disposàvem de força d’enfrontament i no teníem suports internacionals prou consolidats.

Com altres vegades, poques, en la història, l’1-O el poble català donà un profund exemple de dignitat, però fou derrotat per la força d’un Estat de minsa tradició democràtica. L’independentisme guanyà el relat i les urnes i perdé davant la vergonyant violència de l’“A por ellos”. El poder de l’Estat aplicà una dura repressió i condemnà el país a pagar el preu d’exiliats i presos polítics, de judicis manipulats, de càrregues econòmiques exorbitants, de més de tres mil judicialitzats, d’estat d’excepció permanent...

Catalunya fou condemnada, sense raó i sense justícia, a viure en un context de baixa qualitat democràtica, lligada a un Estat al qual importa poc perdre prestigi internacional i li importa molt perdre el concepte colonial. Un Estat que mai no permetrà un referèndum d’autodeterminació –ho hem d’assumir sense embuts– i que mai no considerarà debatre la conveniència de l’amnistia. Un Estat on el dret a decidir és una pura entelèquia i les meses de diàleg no arriben a sainets d’una nit d’estiu.

S’ha de tocar de peus a terra i assumir la dura realitat. A la vegada cal aprofitar totes les escletxes que posin en evidència el tracte antidemocràtic i el “Todo vale para mantener la unidad de España”. Ara que el govern de la Generalitat es disposa a iniciar el mandat, cal reclamar un independentisme realista i a la vegada ferm en les seves conviccions, amb capacitat de convèncer la ciutadania i de gestionar els canvis necessaris per vitalitzar les coordenades socials, culturals, econòmiques i científiques del país. Tot i la fragilitat d’una Catalunya que sofreix l’embat d’un Estat que viola contínuament els nostres drets, tenim el repte d’enfortir el país, i no podem defallir.