Nòmades

Torno al cine després d’un llarg parèntesi celebrant aquesta desescalada de la pandèmia que avança tímidament per tot Europa en paral·lel a la campanya de vacunació. Una immunització col·lectiva, tot s’ha de dir, que de res servirà si no s’estén a escala planetària.

A dintre la sala, comença la projecció. Nomadland, triomfadora de l’última edició dels Oscar, retrata uns Estats Units desconeguts, els dels treballadors a les portes de la jubilació envestits per la crisi del 2008, que es llancen a una nova vida a la carretera intentant subsistir. És una història amarga que transporta als espais perifèrics del capitalisme, que parla d’explotació, de mons personals ensorrats, de reinvencions al marge del sistema, de soledat i solidaritat.

Penso, en sortir del cine, en quines situacions ens trobarem quan deixem definitivament enrere la Covid i la seva força destructora. Quan, després de la gran aturada global, toparem amb vells i nous conflictes, com el que hem vist reaparèixer aquests dies a Gaza, a la frontera de Ceuta, al nostre Mediterrani. Són senyals que el món continua voltant, amb virus o sense, arrossegant les violències, les desigualtats i les injustícies de sempre que paguen els desheretats de sempre. Em pregunto quins nous nòmades engendrarà aquest big-bang pandèmic.