Fer sonar la música

Pere Aragonès prendrà possessió avui del càrrec de 132è president de la Generalitat de Catalunya. Durant dos dies, des del Parlament, ha tingut ocasió d’enumerar quines seran les prioritats d’aquest govern que neix, i, com sempre que algú comença un nou projecte, la música sona bé. Valors socials, feministes, verds i democràtics hauran de ser el pal de paller d’un executiu que, diu, no perdrà de vista la fita d’aconseguir un país independent. Però tot i que la tonada sigui atractiva, tots sabem que, a tots els nivells de les administracions polítiques del país, una cosa és el que es vol fer i una altra el que es pot fer. Les dificultats que es troba qualsevol gestor públic són moltes i d’índole molt diversa. I per superar-les és imprescindible la confiança, la lleialtat i el compromís dels qui ho han de gestionar, tant d’una banda com de l’altra. Si un partit polític ja és una olla de grills amb famílies, sensibilitats i tendències complexes, haver d’entendre’t amb gent que ni tan sols són de la teva formació és un esforç titànic. Aquest esforç no és només desitjable que el tingui Aragonès. És exigible a totes les persones que en formaran part. Perquè una cosa són les bones intencions que diuen tenir tots ara i una altra és el desgast del dia a dia. Que facin el que hagin de fer, però que el desgavell que hi hagut en aquesta darrera legislatura no es repeteixi. Perquè per molt que la música soni bé, si la lletra no es canta al mateix temps acaba resultant un nyap de melodia.

Qui entona diferent –i és molt d’agrair– respecte a la legislatura finita és el cap de l’oposició. Salvador Illa no ha deixat de dir res que no vulgui dir. Un discurs dur cap al nou executiu. Però amb un to absolutament diferent d’aquell a què Ciutadans –els que han perdut trenta diputats– ens havien acostumat. Però no cal preocupar-se. Encara que no siguin cap de cartell continuaran desafinant i rememorant vells èxits, ara que els de Vox utilitzaran la mateixa tonada.