Hem fallat i és morta

En poc més de 48 hores, cinc feminicidis, quatre dones –una d’elles embarassada– i un nen de 7 anys a Pola de Laviana, Creixell, sa Pobla i Corbera de Llobregat. Extrema i irreversible violència masclista que no minva malgrat les lleis i accions preventives aprovades en les últimes dècades, sinó que s’incrementa en la mesura que les víctimes decideixen alliberar-se’n; hi ha qui no pot viure –sobretot no deixar viure– sense exercir el seu abominable domini. Els fets són preocupants: tretze dones i dues criatures assassinades el 2021 (1.091 des del 2003, quan es van començar a elaborar estadístiques), 5 menors orfes (309 des del 2003), un terrorisme sense pal·liatius que requereix protocols més eficients –o més mitjans i personal format– per ser combatut. A Sagunt, el 9 de maig, Soledad, de 60 anys, va morir sola, i ni havia de morir ni havia d’estar sola perquè havia advertit reiteradament que no se sentia segura. Denuncia l’exparella, judici ràpid i ordre d’allunyament, nova denúncia per amenaces de mort indirectes, demana ajuda a serveis socials i al final ell l’apunyala i se suïcida. El sistema va fallar: Soledat no va ser protegida. I ja que no és la primera vegada que passa, ens preguntem: qui avalua el risc i com ho fa? Existeix una bona coordinació entre els diferents recursos? Són útils les ordres d’allunyament sense dispositius telemàtics? No seria hora de controlar –sí, aquesta és la paraula– d’una manera efectiva el maltractador? (Si vol tirar pel dret, no hi ha distància que valgui.) Per què són les dones les que han d’amagar-se i patir l’angoixa d’una fatal represàlia?