Persones

Es nota que la pandèmia (per sort i per les vacunes) va de baixa perquè hi ha dues qüestions que han tornat amb força a ocupar l’atenció informativa: el conflicte israelianopalestí i la crisi migratòria. I en totes dues, com sempre, els que hi surten perdent, els que en reben les pitjors conseqüències, són les persones. Què n’ha quedat d’aquell esperit que durant la crisi del coronavirus feia dir a tothom i arreu: “Primer, les persones!” La humanitat, la solidaritat, la cooperació, la generositat, l’entesa... tot això s’ha oblidat de pressa. On queda aquella voluntat, tantes vegades expressada, que, un cop superada la pandèmia, la societat, tothom, hauria/hauríem de mantenir aquest compromís? Desterrar egoismes i patriotismes i altres ismes estèrils. Notem que ja som a la recta final d’aquesta penosa cursa contra un mal que ha afectat a tot i a tothom i ja constatem que de res ha servit. Efectivament, tot torna a ser com abans. Aquella normalitat que ens pensàvem que no podríem recuperar ja la tornem a tenir aquí. Normalitat més crua, fins i tot. És aquesta. És això que vivim. I la política ha tornat a presentar les seves pitjors credencials: sacrificar les persones pels seus objectius. O pels seus interessos. Perquè els objectius, paradoxalment, haurien de servir per millorar, no per complicar la vida de les persones. I, tanmateix, no es noten millores. I això serveix tant per la crisi migratòria amb el Marroc com per l’espiral de violència entre Israel i Palestina, pels acomiadaments improcedents, que es multipliquen... La població civil formada per homes, dones i nens és la que ho pateix. Davant d’aquesta penosa normalitat, em retruny dins del cap la tornada d’una cançó que va escriure en Lluí Gavaldà. “Hi ha una llei no escrita que per sempre es complirà/ tant se val d’on ets si el que ets és pobre; / n’hi ha que som turistes i altres només immigrants. / Un món, dues classes de persones.”