La mirada no normativa

Es pressuposa que hem de saber què volem, que desitjar i aconseguir el que desitgem està ben vist socialment i que si ho aconseguim estarà considerat com un èxit personal. Una bona feina, salut, un viatge, tenir un fill… Aquest desig, en concret, voler tenir un fill, és un desig molt ben acceptat socialment. Però què passa quan una dona amb discapacitat intel·lectual desitja ser mare i ho verbalitza? Se’ns encenen totes les alarmes.

Això és el que planteja la dramaturga i directora teatral banyolina Clàudia Cedó, que acaba d’estrenar al TNC Mare de sucre dins del Festival Simbiòtic. El desig (del llatí desidium) és l’ànsia de satisfer una necessitat o una petició interior per aconseguir alguna cosa. Es relaciona amb l’anhel. La Cloe, la protagonista de Mare de sucre, també té un desig, vol ser mare. Però ho té difícil, té una discapacitat intel·lectual i ha d’enfrontar-se amb la incomprensió de la seva comunitat. Bravo per Claudia Cedó. Bravo per Mare de sucre, que ens posa davant dels morros quin tracte donem com a societat a les persones amb diversitat funcional. Com sota del paraigua de la jurisdicció o la sobreprotecció tranquil·litzem les nostres consciències per justificar que no és possible satisfer el desig de totes les Cloes del món. Qui som per decidir que una persona amb discapacitat intel·lectual no pot ser mare? Totes les persones amb diversitat funcional estan incapacitades per decidir sobre les seves vides? De Banyoles al món! Des de la sala Tallers del TNC, Cedó ens enfronta amb cossos no normatius i ens diu que el món és així de divers i ric i que hi ha d’altres maneres de mirar-nos els uns als altres. Ho feia també brillantment fa algunes setmanes enrere a la mateixa sala Iván Morales a Heroïnes amb actors joves, molt joves, que interpel·len el públic sobre el món on vivim i que no volem veure. Joves no blancs, no binaris a l’escenari del TNC acompanyats d’una brillant actuació de l’actor Bruno Bergonzini, que ens mostra bellament el seu cos durament tocat per l’esclerosi múltiple. I és des del teatre públic, un dels sectors tradicionalment més castigats pels governs, on descobrim una mirada diferent a la normativa, més enriquidora i, potser, si m’ho permeteu, més justa, si la sabem aprofitar.