opinió
El cost de tenir Ceuta
El juliol del 2016 després de la mort de Mohamed Abdelaziz, Brahim Ghali va ser escollit per liderar el Front Polisario i presidir la República Sahrauí. Ghali era un dels pocs fundadors del Polisario que continuaven vius, i va assumir comandar la defensa de la causa dels habitants d’aquesta antiga província espanyola, en un moment en què la possibilitat de fer el referèndum acordat amb les Nacions Unides semblava improbable. El rei Mohamed VI guanyava suports al tauler internacional i bloquejava qualsevol moviment en favor dels sahrauís. Fos per la seva necessària col·laboració en la lluita contra el terrorisme gihadista i en el control de la immigració, fos per qüestions econòmiques, el Marroc feia xantatge a aquells que mostraven simpaties vers els sahrauís. Així, per exemple, l’octubre del 2015, després que el Parlament de Suècia aprovés una resolució que obria la porta al reconeixement de la República Àrab Sahrauí, les instal·lacions de l’empresa automobilística sueca Volvo al Marroc van ser precintades, i la llicència de la botiga d’Ikea a Casablanca, que estava a punt d’inaugurar-se, va ser retirada. Entrebancs que van desaparèixer quan Suècia va comprometre’s a no fer accions a favor de la República Sahrauí.
Amb tres quatres parts de l’antiga província espanyola en mans del Marroc i una quarta part en mans del Polisario després de l’arribada de Ghali a la presidència sahrauí, el Marroc va fer diverses accions per ampliar la seva zona de control, intentant aconseguir una franja desmilitaritzada a l’enclavament de Guerguerat tocant a la frontera amb Mauritània. I Ghali va respondre enviant-hi tropes. Per primera vegada des del 1991, soldats sahrauís i marroquins van estar a uns pocs metres els uns dels altres. I després dels incidents del novembre passat, el Polisario va donar per trencat l’alto el foc. Però tothom sap que sense el suport d’Algèria no té capacitat de tornar a la guerra.
Es diu que Espanya va abandonar el Sàhara a canvi de la promesa de Hassan II que respectaria l’espanyolitat de Ceuta i Melilla. I Ceuta, Melilla, els acords de pesca i l’aixeta de la migració, han estat els elements amb què el Marroc ha pressionat Espanya i la Unió Europea, als quals se suma la necessària col·laboració del Marroc en la lluita contra el terrorisme gihadista. S’ha criticat el govern espanyol per haver volgut amagar l’ingrés de Ghali, quan el mateix Ghali o Mohamed Abdelaziz havien estat moltes vegades a Espanya. I es diu que si Espanya ho hagués fet amb transparència informativa, el Marroc no hagués respost d’aquesta manera. Però més enllà que hi havia diverses denúncies contra Ghali a l’Audiència Nacional per suposades tortures o desaparicions de dissidents sahrauís, hi havia un altre motiu pel qual es va voler amagar que Ghali ingressava a Espanya. Era la voluntat del Polisario de mantenir en secret el greu estat de salut del seu líder. No per mimetisme del que va passar amb l’anterior president algerià, Abdelaziz Bouteflika, mantingut formalment en el poder, malgrat la seva incapacitat per exercir-lo, sinó pel que significaria per a la causa sahrauí la mort, com va estar a punt de passar, del líder. Si Ghali va respondre amb fermesa als intents del Marroc d’ampliar el territori que controla, què passaria si Ghali morís? I sense tenir ningú la resposta a aquest pregunta, el que sí sabem és la manca d’escrúpols de les autoritat marroquines, que han estat capaces d’enviar enganyades vuit mil persones a jugar-se la vida nedant cap a Ceuta, sabent que la anormalitat geogràfica d’aquestes ciutats dites europees són un bon taló d’Aquil·les per imposar el Marroc les seves condicions a Espanya i Europa.