Indignats ahir, avui i sempre

Hi ha moments de la història que semblaria que tothom va viure, com ara el Maig del 68. Amb el moviment 15-M passa el mateix, però no vaig seguir cap de les concentracions o manifestacions de fa deu anys perquè el 2011 va ser un any personalment molt complicat i, sobretot, perquè no vaig connectar amb l’acció que va ocupar places a tot l’Estat espanyol i es va estendre a altres països. Estic d’acord amb la majoria de les reivindicacions dels indignats, que van tenir un revulsiu mediàtic amb l’obra Indigneu-vos!, de l’escriptor i diplomàtic francès Sthépane Hessel, i només el fet que a Barcelona un dels personatges que hi va participar activament fos el malaguanyat Arcadi Oliveras legitima una revolta necessària, però vist amb perspectiva diria que amb uns resultats poc engrescadors, i només una dada que confirma que no hem avançat gens: la desocupació juvenil era del 40% i encara ho és. Del 15-M en va sorgir Podemos, Catalunya Sí Que es Pot i En Comú Podem, que van absorbir EUiA i ICV. Van tenir el seu moment àlgid amb Xavier Domènech guanyant les generals del 2015 i el 2016, mentre Ada Colau amb Barcelona en Comú ha aconseguit mantenir l’alcaldia gràcies als vots d’un vividor com Manuel Valls. El “meu” 2011 es va començar a girar amb la mort de la tia Pepita Brugulat i va continuar amb un atac de pedra dels que et fan estar dies al sofà amb postures impossibles perquè no et pots ni estirar. El mes de maig, mentre el col·lectiu dels indignats feia una acampada a la plaça de Catalunya de Girona, vaig patir una trombosi diagnosticada a temps per l’amic i metge Pere Solés, quan ja derivava en una embòlia pulmonar. Aquells dies moria l’expert en seguretat Jaume Curbet i la meva sogra Carme Molas. Al juliol ens deixava l’escriptor i amic Miquel Pairolí, i jo em trencava el braç. Les desgràcies van continuar amb la mort del meu sogre Josep M. Capella i de la periodista Pepa Bouis, mentre a El Punt vivíem la crisi econòmica provocada pel daltabaix del 2007, que va portar a un canvi de propietat. L’acampada gironina es va allargar un mes per protestar contra la situació política i econòmica, i del poc que vaig poder seguir em va quedar la sensació com si els acampats creguessin que eren els primers a denunciar el lamentable estat de coses que ens ha tocat viure. Com si els que venien de la lluita cívica i social des dels anys setanta o molt abans no haguessin fet res de bo. Indignats ahir, avui i sempre, perquè cada any els 15-M són més necessaris.