Pla i Orwell

No són noms que un posaria de costat normalment. Un 31 de maig de 1952, però, Pla va dedicar la seva celebrada secció a Destino, Calendario sin fechas, a Mil nou-cents vuitanta quatre, que s’acabava de publicar en castellà. Me’n passa la referència en Xavier Febrés, que té l’obra de Pla al cap. L’homenot de Llofriu detecta de seguida la qualitat satírica del llibre d’Orwell sense caure en la temptació de llegir-lo com una predicció futurista. I, naturalment, Pla porta l’aigua al seu molí conscient de la seva posició política i la de la revista: tolerada pel règim, però amb corrents liberals i sense adhesió exaltada més enllà de la necessària per a sobreviure enmig de la censura dels cinquanta. Pla reconeix que Orwell, “sin ser un burgués, y mucho menos lo que se llama un hombre de derechas, ha penetrado en la esencia del totalitarismo”, i s’afanya a compartir la posició contra el totalitarisme (en plena dictadura franquista) mencionant que el llibre ha estat “la fuente de la que han surgido, en los últimos años, todas las posiciones dialécticas formuladas contra el totalitarismo desde el liberalismo”. I, en la perspectiva liberal, afirma que Orwell ha entès que l’instint de la llibertat és inseparable de l’instint de la veritat. En aquells temps tot s’havia de llegir entre línies. Un gran llibre, conclou Pla, d’una riquesa prodigiosa i necessari per a comprendre l’època. No hi ha –no cal dir– cap referència a la participació d’Orwell a la Guerra Civil com a voluntari contra Franco, ni del seu Homenatge a Catalunya, del qual Pla no devia tenir notícia el 1952. Demà, precisament, comencen, al CCCB, les activitats del Dia Orwell, amb un documental sobre la vigilància digital que pateixen els uigurs a la Xina. L’ombra de Mil nou-cents vuitanta quatre és allargada, però l’embrió de la novel·la cal buscar-lo a l’Homenatge a Catalunya, la seva millor obra de no ficció.