Parlem d’inclusió?

Constatem diàriament que determinats sectors de la societat persegueixen l’horitzó de la perfecció inclusiva i reclamen tots els recursos necessaris per fer-la efectiva. D’altres, des de l’administració, regulen i resolen lluny de la realitat. El resultat final genera desànim entre tots aquells que creiem en una societat cohesionada i més justa.

Malauradament la tossuda realitat apunta en una altra direcció. El desànim i la incredulitat s’apodera d’aquelles persones que estan en els fronts més durs, com són els professionals de l’educació. Sorprèn que la mirada sobre la inclusió sigui escolar i que la segregació, també. Però també hi ha altres exclusions i segregacions que amb prou feines ens immuten i de les quals no es parla: la social, la urbana, la digital, l’econòmica, la religiosa o la laboral.

És que no hi ha exclusió en determinats col·lectius de joves que vagaregen pels carrers i en determinats barris i places de la nostra ciutat? L’absentisme escolar és present en determinats sectors socials més que en altres. Determinats col·lectius socials es concentren en barris habitatge de la ciutat convertint-se en una segregació interessada. Ja n’hi ha prou que sigui l’escola, i només ella, la que faci front a aquesta demanda social i a la qual exigeixen tots els recursos, totes les accions, per a l’exercici del dret a no ser exclòs i, en canvi, no es faci el mateix amb la resta d’exclusions. Arribem a tal grau d’hipocresia que ni ens n’adonem. Un país es construeix amb igual accés a la feina, amb el dret a la formació, a l’habitatge i amb ingressos mínims fruit de l’aportació que les persones fan al seu país, contraprestacions que alhora no han de generar ni desigualtats.

Hauríem atrevir-nos algun dia a parlar obertament de la inclusió, de tota, no només de la que afecta el sistema educatiu com si fos aquest el que ha de resoldre els problemes de la societat.. Per això li hem de demanar allò que pot donar, de forma clara, precisa i amb tots els recursos necessaris. Fer el contrari és mantenir un ideal al preu de no aconseguir-lo mai. I per això fan falta més actors i també més recursos. Altrament, la inclusió seguirà sent un miratge i la segregació seguirà present a la societat. I ho escric des de la realitat perquè cal haver estat capellà abans que frare.