El PSOE se’n va a l’infern

La transició postfranquista i el règim del 78 van fonamentar-se en la incorporació del PSOE a la direcció de l’Estat, incloent-hi la quota corresponent entre les elits funcionarials, financeres, empresarials i mediàtiques de Madrid. Un bon negoci per a Felipe González i els seus. D’aquesta manera, una esquerra formal i integrada marginalitzava el comunisme i contribuïa a redibuixar el que havia estat el mapa polític de la República, depurant-lo d’anarquistes i amb els independentistes catalans i bascos reduïts a feina de la policia. Aquest PSOE neomonàrquic va adoptar la simbologia franquista –bandera bicolor i Marxa Reial– i va contribuir a preservar, fins i tot constitucionalment, els principis nacionals que suportaven la retòrica falangista: Espanya una, Espanya indivisible, Espanya castellana. Fins ara. Però, passats els anys, el sistema mostra símptomes clars d’una intolerància profunda i sobrevinguda respecte als mateixos socialistes. El pacte amb Podemos ha trencat l’acord implícit de marginació de l’esquerra i torna, amb força, la propaganda “nacional” contra l’amenaça comunista i republicana. Més encara quan el PSOE es planteja afluixar lleugerament, amb els indults, l’assetjament policíac i judicial que pateix l’independentisme català. Després de vuit dècades d’hipernacionalisme cultural i mediàtic, la societat espanyola és incapaç de tolerar cap nivell de diversitat nacional i –almenys majoritàriament– funciona amb els reflexos binaris de traïció/lleialtat respecte a Catalunya. En aquesta situació, el PSOE comença a ser conscient que Catalunya és l’excusa i l’eina per expulsar-los del poder a Madrid i tornar al punt de partida tardofranquista. Veurem si aguanten els indults, però vist el recorregut dels últims quaranta anys, preferiran anar-se’n, disciplinadament, a l’oposició abans que qüestionar un règim que el PSOE sap que no ve de 1978, sinó de 1939.