Humanisme d’Antoni Llena

Si sabéssim per quins criteris la memòria selecciona allò que retindrem de la vida, portaríem una existència premeditada, atenta només als actes memorables per tal de deixar al darrera una successió de monuments, un desert entapissat de làpides. Ens perdríem tot allò que tenien de meravellós els mapes antics, amb clapes buides per assenyalar les regions inexplorades, i aquells intervals dubtosos que no apreciàvem mentre passaven i que ens han fet en certa manera tal com som: l’espera, el tedi, l’embadaliment, i els accidents banals que no estaven destinats a deixar cap empremta i amb els quals, en canvi, podríem sostenir el món sencer: la butxaca descosida del davantal de l’àvia, l’escalfor de l’estiu ficada dins el suc de les mores de bosc. Dic això perquè, ara que Volart revisa en una exposició la trajectòria d’Antoni Llena, m’ha revingut el record de la vegada que el vaig anar a entrevistar al desaparegut Espais de Girona, deu fer cap a trenta anys (de gairebé tot ja fa vora trenta anys), i l’única cosa que he estat capaç de retenir de la trobada és que vam acabar asseguts en un escaló, oferint-nos un caramel d’eucaliptus o de menta (qui dels dos en duia a la butxaca?) i parlant de remeis casolans contra els refredats. Era la primera vegada que m’enviaven a entrevistar un artista i, per sorpresa, em compareixia una persona. Després n’he conegut d’altres de molt humans, per descomptat, però Llena, davant la seva pintura de papers rebregats i cintes d’esparadrap, una pintura que no volia la gravetat, sinó la lleugeresa persistent d’un record, va ser el primer.