Estratègia momificada

La mala notícia és que la dreta espanyola no té ni estratègia viable i/o nova per a Catalunya ni ganes de trobar-ne cap. La caspa ideològica s’amuntega, espessa i infiltrada en els aparells que donen suport a una idea eterna de l’Estat espanyol. Fidel a les capes que el van parir, a Casado no se li acut res més que posar-se altre cop a recollir signatures contra uns indults que encara ni han arribat ni s’han concretat. I que bona part de l’independentisme veu com a mesura imprescindible per poder parlar de res més, però sobretot per posar fi a la greu vulneració de drets que pateixen els presos polítics.

Abraçats a una Constitució que empresona pobles, idees i ànsies de llibertat, els del PP sembla que encara no saben que la retòrica els empresona també a ells, perquè els llença a les mans de Vox i els condemna a ser irrisoris electoralment a part del territori. Immobilisme ideològic ancorat en un text fruit d’un moment històric que sols s’ha renovat puntualment quan els ha convingut. La retòrica constitucionalpopulista s’ha convertit en la salvaguarda embalsamada d’un statu quo que aposta de nou per l’extrema dreta. És una desgràcia per a Catalunya, sí. Per a la independentista i per a la que no ho és. La desgràcia de no tenir interlocutor sinó enemic en l’anticatalanisme històric. Res de nou. Les signatures contra l’Estatut van sortir-los per la culata, però aquestes generen indiferència, perquè Catalunya sí que ha avançat en el camí. Atentes a si Sánchez és prou valent per obrir una nova etapa a l’Estat que faciliti abordar el futur de Catalunya. De passada, es desfaria del vell PSOE. No està malament.