El watt nostre de cada dia

Al 3/24 diuen que el temps serà insegur aquest cap de setmana. Insegur? El cistell de la roba vessa. No tenim assecadora. Estem arreglats. Tampoc sé si, un cop rentada, cabrà tota a l’estenedor del minibalcó. Ahir a la mitjanit no vam posar el rentaplats. Ens va semblar que no era prou ple. Miro a dins i també a l’armariet de sobre la pica. Ja sé que no tindrem gots nets per dinar. I tocarà arremangar-se, i amb aigua freda, perquè, un cop s’ha dutxat tothom, desendollo la caldera.

Rumio tot això mentre sec a la cadira. El gobierno i el govern canten les meravelles del teletreball, un dels fruits de la pandèmia. Jo demano al cel que no ens faltin ni el pa ni el watt de cada dia. I intento escriure sense encendre el flexo, perquè les hores de més despesa elèctrica, precisament, coincideixen amb la jornada laboral. Però res a fer, no guipo res. Em conformo pensant que ara la calor s’aguanta bé. Què farem a ple estiu i a ple hivern? Treballar amb barret de llana i guants? A l’estiu, en calces? Per no parlar de les persones grans –a casa n’hi ha una– que passen hores al sofà, ara llegint, ara mirant la tele. Que es fotin!

Tot plegat, canvis d’hàbits, pujades de preus, quina influència tindran en la pobresa energètica? Els plats trencats sempre els paguen els mateixos, els que han de mirar cada euro que gasten. Fa molta ràbia haver permès que dels serveis bàsics se’n faci negoci, que estigui en mans privades allò que, t’ho miris com t’ho miris, hauria de ser públic. Però, en lloc de sortir al carrer a protestar, a aquest país omplim les xarxes de mems. Així ens va.