La cara i la creu

La cara és el president de la Generalitat fent la seva primera visita oficial, acabat de nomenar, a la unitat de psiquiatria infantil del Parc Taulí. Tota una declaració d’intencions. El missatge –reblat per l’encàrrec del pla integral de salut– és que la salut mental dels nens i dels joves és una prioritat per al nou govern. La creu és que, arran de la pandèmia, s’han multiplicat per vuit els intents de suïcidi de nens i joves. Us podeu imaginar el dolor que hi ha al darrere de cada un d’aquests casos? Encara que ens faci por, encara que no sapiguem com fer-ho, hem de parlar del suïcidi i donar solucions al patiment que tenen els joves que ho intenten: volen posar fi a la seva vida perquè no poden resistir el sofriment que senten.

La cara és també l’ajuntament de Salt, que ha adjudicat 19 pisos de lloguer del Parc Municipal d’Habitatge –preveuen arribar als 300– a famílies joves, famílies vulnerables, estudiants i gent gran del municipi. La compra d’aquests habitatges ha estat un gran esforç, sí, però sobretot és una inversió molt intel·ligent, republicana, no de futur, sinó de present, a favor de la convivència, l’arrelament i la dignitat de les persones. Un model que s’hauria de seguir, perquè la creu és que la majoria d’administracions no creuen de veritat en el dret de totes les persones a tenir un sostre digne, i per això els desnonaments acaben essent la punta de l’iceberg de la insensibilitat dels tenidors, la Justícia i els Mossos.

La cara és la Clàudia Cedó omplint la Sala Tallers del TNC, dues setmanes més, amb l’obra Mare de sucre, que és la història d’una noia amb discapacitat intel·lectual que vol ser mare i que ha de rebel·lar-se contra la incomprensió de tothom. Tot el que fa la Clàudia Cedó i el seu equip té un segell de compromís social: jo l’he vista dirigint persones discapacitades i, a les seves ordres, donen tot el seu potencial, que és molt, perquè la Clàudia els estima i confia que ho poden fer, i elles ho fan. La creu és la inseguretat en què es mouen les entitats que donen feina als col·lectius de persones discapacitades: reclamen ara més que mai que el govern hi aposti, perquè no els mou cap altre interès que les persones amb discapacitat.

La cara és també el degoteig d’alumnes de català per a adults que els últims dies m’expliquen que han trobat feina: alguna cosa es mou en l’economia, ni que sigui una mica, ni que sigui molt a poc a poc. La creu, però, és el devessall de petites empreses i d’autònoms que han tancat i ja no obriran mai més. Bars, botigues de barri, petits negocis familiars que no han pogut aguantar que el seu negoci no ingressés ni un euro durant tant de temps, i sense l’ajuda efectiva, ràpida i imaginativa de l’administració. Aquests ja no tornaran.

La cara és que finalment Disney ha doblat al català una sèrie de pel·lícules infantils i juvenils que podem veure a la seva plataforma. Sé que la Direcció General de Política Lingüística fa pel cap baix vint anys que lluita sense defallir per convèncer la major que dobli les seves produccions al català. La creu és l’estat en què es troba la nostra llengua. Lingüistes com Carme Junyent, poetes com Narcís Comadira i entitats com la Plataforma per la Llengua, fan un diagnòstic molt crític de l’estat de la llengua i avisen que només si tots, sempre, usem el català podrem revertir la tendència a la seva desaparició. I diuen que no és cap broma ni cap afirmació exagerada.

La cara és la vacunació, a velocitat de creuer, i amb una organització impecable, eficient i ràpida: la conselleria ho ha fet molt bé. La creu són els negacionistes, els qui no es volen vacunar i s’aprofiten dels que sí que ho fem, els que no porten mascareta o la porten per sota del nas...

La cara, finalment, és la creació de la conselleria de Feminismes i Igualtat del nou govern, que garantirà els drets de les dones des d’una estructura potent i de primer nivell. Sobretot haurà de garantir el dret a la vida de les dones, perquè la creu són les que han mort víctimes de la violència masclista aquests cinc mesos que portem d’any.