La victòria dels indults

Els indults als presos independentistes s’han situat en el centre del debat polític. Ja sabem que no es pot dir blat, però tot indica que el govern espanyol finalment els aprovarà d’aquí a algunes setmanes. La reacció espanyolista és furibunda, però està en el marc de l’esperable. El que costa més d’entendre és el debat al respecte en l’entorn de l’independentisme. Genera perplexitat. Si avaluem qualsevol moviment d’alliberament nacional, la tendència de la part feble del conflicte tendeix a abanderar qualsevol cessió de l’Estat opressor. Fins i tot els palestins intenten onejar com una victòria l’alto el foc decretat per Israel malgrat l’evident devastació rebuda. Els indults o la taula de diàleg no són pas la solució al conflicte entre Catalunya i l’Estat. O si més no, no la garanteixen. Com tampoc Catalunya serà independent perquè els tribunals de la UE hagin retornat la immunitat provisionalment als eurodiputats perseguits per la justícia espanyola Puigdemont, Comín i Ponsatí. Però l’independentisme ho hauria de reivindicar tot plegat com una victòria, una cosa i l’altra. Dubto que Pedro Sánchez hagi vist la llum per obrir aquests espais de resolució del conflicte. Algú pensa que els indults o la taula de diàleg estarien sobre la taula sense la força electoral de l’independentisme? Amb la victòria d’ERC a les generals i la suma de la meitat de la representació catalana al Congrés entre republicans, Junts, el PDeCAT i la CUP. O amb la victòria del 52% al Parlament que ha donat la presidència a Pere Aragonès i un govern de majoria independentista? Que un sector de l’independentisme vulgui fer creure que només són victòries allò que impulsa una part de l’exili, mentre fa el relat de la derrota sobre tot allò que aconsegueixen els altres és un grandíssim error que no fa altra cosa que afeblir l’independentisme per motius partidistes i el que és pitjor, per personalismes i egos.