Queixes bancàries d’en Cabana

No em perdo cap article d’en Francesc Cabana en aquest diari. És un privilegi que el tingui entre els col·laboradors habituals, perquè l’autor acumula (i transmet) un capital enorme de coneixement de la història moderna de Catalunya, àmbit aquest al qual ha dedicat bona part de la seva extensa producció bibliogràfica. Ell ha retratat amb pèls i senyals els principals actors del desenvolupament econòmic català (burgesia en general i empresaris concrets), i també s’ha endinsat en sectors específics (com ara la banca) o en el llast de Madrid i Espanya com a limitadors del potencial econòmic. Cabana és un home que es deu a Catalunya. Està profundament arrelat i, com molta gent, pateix pel país. Així ho evidencien alguns dels seus darrers articles, com ara Catalunya despullada (1 i 2), Hi havia una vegada i Bankia i La Caixa (relatius a la nova CaixaBank). Ell, que exercí de banquer, té una especial sensibilitat per aquest sector tan fonamental. Les seves objeccions als passos que s’han fet en els darrers 3-4 anys són fonamentalment de dos tipus: 1) la descatalanització de les cúpules directives i 2) el progressiu desarrelament del lloc on van néixer i es van fer grans l’actual CaixaBank i el Banc Sabadell, amb seus a València i Alacant, com a símptomes. El poder de decisió d’aquestes empreses no rau a Catalunya ni el tenen catalans. Dubta que Isidre Fainé i Josep Oliu manin gaire.

Respecte a CaixaBank i Bankia (un banc públic arruïnat i amb un llarg historial als tribunals), la seva tesi és que no fou una absorció del primer sobre el segon (com aparenta), sinó del segon sobre el primer, com els fets demostraran. S’ha creat un “CajaBanco”, afirma, i perilla l’acció social. Francesc de Moragas queda lluny, molt lluny. Entre bascos i madrilenys se l’han cruspit i se’n queixa, tant dels fets en si, com del silenci dels mitjans de comunicació. Francesc, no estàs sol.