Per culpa teva

Quan Unamuno va escriure que el silenci és la pitjor mentida, segur que imaginava un noi atractiu que, mirant els ulls de certa dona, pensava en pintures egípcies. Enmig de les cavil·lacions eròtiques, el noi terrible sabia que la pintura d’ulls de Cleòpatra se li desfeia, només de tant en tant, en llàgrimes de goig. Sense voler remoure l’aigualit negre del passat, ara remenen els glaçons del vermut amb taronja que s’empassen com si no hi hagués demà. El món actual és compulsiu, com els petons a l’ascensor, les mans multiplicades, les dessuadores de polígon que esveren les noies que es pinten la mirada per emmarcar un missatge clar: els agraden senyors per dins i pòtols per fora. Místics, si pot ser. I a ells els enlluerna la diferència, el misteri, la intel·ligència i unes mitges foradades. L’exclusivitat és una construcció que ens ve donada per herència judeocristiana. Amb l’amistat no passa, oi? La bellesa d’un recital de poesia, d’uns iris que verdegen amb el sol, de la cervesa dominical a l’aire lliure, de qui passa pel carrer i et mira amb la boca tapada i les mans neguitoses, d’un cantant amb les ungles negres, d’una turquesa, d’una gorra ianqui, d’un grup de gats llepant-se les potes. Per culpa teva investigo el llibertinatge; per culpa teva soc algú diferent que ja no es conforma amb sobreviure; per culpa teva he recuperat aquella part velada de mi; per culpa teva –i gràcies a tu– he entès que el dia pot tenir més de vint-i-quatre hores i que l’amor, fet i fotut, només és un invent del dimoni per entretenir cervells hiperactius. No vulguis ser mai the one and only.