La navalla suïssa

Durant la taula rodona organitzada fa uns dies pels Amics del Museu d’Art al voltant del llibre Art contemporani a Girona, 1994-2019, escrit per Lluïsa Faxedas i Pere Perramon per encàrrec del GEiEG en el seu centenari, el crític Eudald Camps va comparar la copiosa informació que conté aquest treball amb una navalla suïssa. Per si no se l’havia entès prou bé, va sospesar el volum, un artefacte pesant de més de 260 pàgines generosament il·lustrades, tres blocs temàtics ordenats en una vintena d’apartats, un epíleg que és també un balanç i una aposta de futur, i una àmplia bibliografia per als qui encara en vulguin més, i fent com si maniobrés per extreure’n algun paperet atrapat a les vores va dir, crec que sorprès de la seva pròpia emoció: “Veieu?, l’agafis per on l’agafis, sempre se’t desplega una eina o una altra que et pot fer servei.” Ens va fer riure amb ganes, mentre anava dibuixant amb els dits alguna forma semblant a un filaberquí, un obrellaunes, un llevataps o unes tisores, però és la imatge més afortunada amb què s’ha de confrontar una obra com aquesta, que ho dona tot encara que per fora sembli un llibre més, una navalleta corrent. En realitat, és el millor estudi global sobre l’art a Girona dels últims vint-i-cinc anys, escrit a més des d’un rar equilibri entre el respecte, l’ambició i la mirada crítica. Hi és tot, i el que hi falta, que en tot cas deu ser molt poca cosa, diria que se li suposa. El que no hi trobes de cap manera, per més que a vegades s’hi prestin alguns dels temes delicats que Faxedas i Perramon aborden, com ara la recepció social de l’art contemporani, és petulància, ni condescendència, ni indefinició per por de dir les coses pel seu nom. No han incorregut ni en aquella temptació tan antipàtica d’una certa historiografia que tira del llenguatge críptic quan se li acaben les idees. Algunes troballes són precioses, com ara considerar la mort d’Enric Marquès, el 1994, un dels llindars cronològics –i sobretot ètic i simbòlic– del treball, que reprèn la narració, amb una altra mentalitat i uns altres propòsits, allà on l’havia deixada Francesc Miralles al seu 75 anys d’art a Girona, que abraçava, també per encàrrec del GEiEG, el període de 1919 a 1994. L’obra aprofita tant, que es pot llegir com un àlbum de records per tal de refutar una memòria enganyosa que ha tendit, fins ara, a apartar amb desdeny una època que quasi va ser trepidant.