Era el moment

Si hi ha algú capaç de driblar les promeses, els compromisos i les paraules donades aquest és José Luis Rodríguez Zapatero. Ho ha demostrat els últims anys i sobretot després d'aquell ja històric “Aprovaré l'Estatut que surti del Parlament de Catalunya...”. L'experiència ha evidenciat que, no només no el va donar per bo, sinó que les Corts espanyoles es van encarregar de passar-li el famós ribot d'Alfonso Guerra. Una tisorada que el Tribunal Constitucional ha acabat de rematar ara amb un menyspreu màxim cap a una llei orgànica referendada pel poble de Catalunya. Quina credibilitat té el compromís donat ahir al president de la Generalitat en el sentit que farà els gestos que permetin recuperar els punts mutilats pel Constitucional? I encara més quan Rodríguez Zapatero –a través de María Teresa Fernández de la Vega– no concreta res de res. Ni la llista de les possibles lleis a reformar, ni tampoc el calendari.

El problema és que l'exigència catalana li arriba amb la veu molt prima, gairebé inaudible. El clam que es va poder sentir el 10-J en la manifestació multitudinària de Barcelona no s'ha traduït en una demanda ferma del govern i molt menys dels partits. Les forces van forjar una unitat de mínims al Parlament i han estat incapaces de traslladar-la al Congrés.

I en aquest episodi el PSC té un paper protagonista. Els socialistes catalans no s'han atrevit a portar a la cambra baixa espanyola allò que va proposar el seu primer secretari i president de la Generalitat. I això que només era el preàmbul de l'Estatut, que el Congrés ja havia votat una vegada. El PSC es va escudar al darrere d'un text assumible pel PSOE perquè suposadament era una “proposta guanyadora” que, a l'hora de la veritat, va rebre un sonor semàfor vermell de la resta de grups. El resultat: no hi ha hagut rebuig de la sentència del TC a Madrid.

El PSC, que sempre ha defensat que quan calgués es diferenciaria del PSOE, no ho ha fet en el moment clau. I ho reconeixen alguns dels seus com ara Antoni Castells i Montserrat Tura. Joan Ferran defensava que al PSC li va millor ser amb el PSOE, que no desmarcar-se'n. Com a mínim, algú parla clar.