Opinió

Naufragis a la nostra costa

El vespre del 22 de novembre de 1793 tingué lloc un triple naufragi en aigües de Llançà

Aviat farà dos-cents vint-i-vuit anys d’un tràgic episodi, perpetrat en aigües de Llançà. Tres naus: la fragata Preciosa, el bergantí Galgo i la galiota Santa Rufina, enfonsades sense remei vora la nostra costa. Catorze homes negats, entre ells Diego de Fuentes, comandant de la darrera embarcació.

Corrien els temps de la Guerra Gran, contra la llavors nova República Francesa. S’havien de conquerir Salses i Perpinyà, una vegada caigudes Ceret, Arles, Sant Llorenç de Cerdans i Vilafranca de Conflent, amb el castell de Bellaguarda. Calia començar l’atac marítim, combinat per terra, pels ports de Banyuls i Cotlliure.

El vespre del 22 de novembre de 1793 tingué lloc aquest triple naufragi i les naus, arrossegades pel violent temporal de xaloc, s’enfonsaren vora el coster nord-llançanenc, Grifeu enllà, o davant cap de Ras. De res van servir les àncores. Eren vaixells de fusta, amb vela llatina, de dos o tres pals.

Josep Pla en parlava també, de temes com aquest. Comentava el mestre de Llofriu uns casos d’embarcacions enfonsades pels volts de cap de Creus: el Boxhill, el Llanisshen, el Doaumont, el Tregastel... Galladera, els Caials, S’Arenella, Cala Bona... Derelictes al fons del fons, autèntics ganxos traïdors per a les xarxes calades.

Recordo de ben petit, a la platja del Port de Llançà, darrers anys quaranta del segle passat, durant la Segona Guerra Mundial, quan els meus pares em van fer fixar en un vaixell a l’horitzó, perseguit per un submarí que tot sovint emergia.

L’embarcació cercava delerosa les aigües de França. Però la van enfonsar just abans d’arribar-hi. La nau era francesa i el submarí, alemany.

Dites i contalles en trobarem a dojo. S’explicava abans que molts mariners penjaven al pal més alt de la seva nau tot de draps xops de sang menstrual de la dona aimada, amb l’esperança que els portessin vents favorables.

D’aquesta curiosa senyera se’n deia maimó. Jaume Roig, metge i escriptor valencià, al seu Espill o Llibre de les dones, meitats del segle XV, se’n burlava, d’això: “Més al maymó / de les galeres, / bon vent no esperes”... Costums singulars aquests de la nostra mar, ben cert...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.