El voraviu
Prova-ho a Cadis, Inés
És que a mi les llàgrimes de pena de l’Anna Grau em fan partir de riure
Tant que et ponien totes en altres temps, Inés! I ara, de ridícul en ridícul com el d’ahir, discutint que no éreu dos-cents, sinó que éreu cinc-cents en la manifestació contra els indults davant la delegació del govern. Què matisa això de les altes cotes de la misèria que heu escalat? No saps com de bé i satisfet vaig sopar només de pensar en el rau-rau que devíeu haver agafat vosaltres quan vàreu constatar quina és la vostra capacitat real de convocatòria, bo i que anàveu agafats de la mà del PP, que no sé per què s’ha apuntat a un ridícul que podia ser tot teu. Tot teu i de la pallassa de l’Anna Grau i d’aquestes llàgrimes com cigrons que diu que li queien quan et veia a tu i en Carrizosa defensar sols els catalans constitucionalistes. No eren com cigrons, no, les llàgrimes que jo vaig vessar ahir veient una vegada i una altra el vostre vídeo. Eren de riure, és clar. Em vaig petar. De llàstima, no me’n feu gens. I res de cigrons, que no estem per petiteses. Les més petites eren com cireres de cor de colom i em vaig petar de riure com un desaforat, i encara m’hi peto cada vegada que hi penso. Sobre d’aquell cubilet, megàfon en mà i quatre gats aplaudint la perorada. Que lluny queden aquells dies que et senties la reina de la provocació a Vic, Amer i Waterloo! Ni a Madrid ni aquí et queda forat, i dubto que en Girauta (quan penso en ell també em peto) te’n pugui fer un a Toledo. Prova-ho a Cadis, Inés. Potser et toca ser profeta a la teva terra.
