No s’acaba res

Més que pressa, el que tenim els catalans és el dubte de si serem capaços de fer efectiva la independència nacional o no. Si ho tinguéssim garantit per d’aquí a uns quants anys ho acceptaríem, pragmàticament; sens dubte. Però no l’hi tenim, i aquesta inseguretat ens trinxa. Tenim davant un estat que presenta una greu debilitat democràtica i una lamentable força franquista. I que actua, venjativament, repressivament, impunement; amb còmplices dins de casa nostra. Perquè aquesta inseguretat que ens trinxa en alguns casos es manifesta en covardia. Jo estic convençut que podem tenir èxit en assolir la independència. Sobretot si fem les coses bé i no cometem errors. La polèmica sobre el primer d’octubre, per exemple, és un error. Dona ales a qui ens vol mal i ens aboca a una divisió interna que ni ens reforça ni ens porta enlloc. Arran dels articles i les seves interpretacions, els de sempre han sortit corrents a dir que el procés s’ha acabat. Quina mania de voler decidir ells el dia que tot això s’acaba. Alguns ho fan per vanitat; d’altres, per mantenir o trobar oportunitats professionals. La vida, ja se sap. Però fins i tot ells saben que no s’acaba res. Perquè el procés no va de la independència. Va de poder ser catalans. Va de poder viure amb dignitat, gaudint del rendiment del nostre esforç, en la nostra llengua i guiats pels nostres valors. I aquesta voluntat no s’acaba. Cosa que fa la independència inevitable, ja que s’ha demostrat que dins d’Espanya viure així és impossible. Aquest és el procés: ser catalans o deixar de ser-ho. Per aquest motiu cal més determinació i propostes de futur que interpretacions d’accions passades, tot i que inoblidables i fundacionals. Si aquesta legislatura dura quatre anys, en les pròximes eleccions votaran joves que l’any 2017 en tenien 10. Per ampliar la base amb el seu concurs no els podem parlar de passat sinó de futur i, d’entrada, dir-los que no s’acaba res.