Tallar o no tallar (el penis)
Els protagonistes, un home i una dona, ciutadans de la República Popular de Bangladesh. Remarco que un home i una dona biològics; ell, doncs, amb la corresponent carndolla entre cames; i ella amb la tavella amb què la mare natura ha il·lustrat els pubis femenins. Ho puntualitzo perquè la diversa adscripció sexual al marge d’aquells atributs morfològics va guanyant atots; ja saben: l’acrònim LGBTIQ+ deixa la porta oberta perquè cada ésser humà triï, al marge d’allò que a l’escola en deien caràcters sexuals primaris.
Tornem a l’assumpte principal. Deia la premsa que l’incident havia estat provocat perquè ell la volia violar i ella se n’havia defensat. Treballen tots dos en un restaurant, potser l’escena va produir-se en la solitud de la cuina i en aquests llocs sempre hi ha un ganivet o altre –“arma blanca” en deien alguns pitufos de la premsa. Amb la presència de sang, van córrer a la comissaria del costat, van quedar arrestats i ell, a més, hospitalitzat. Detinguts perquè ambdós eren presumptes infractors, ell per agressió sexual i ella per amputació reconeguda. Com quedaria tot plegat? Podria entrar en escena el típic jutge que disculpa el mascle perquè la violada no opuso suficiente resistencia, però en aquest cas i com hi ha món que no valdria! Però valdria per a la justícia espanyola –un oxímoron que s’ha anat consolidant– aquesta resistencia probada per, al revés, ser considerada legítima defensa? Potser ens trobaríem que la presumpta acaba acusada d’excedir-se o de qui sap què. La saviesa popular resol(ia) aquestes situacions amb allò de “qui no vulgui pols que no vagi a l’era” o en castellà “ir por lana y salir trasquilado” o el més pintoresc, no tan exacte, però molt avinent puix que tots dos treballaven en un restaurant, “donde tengas la olla no metas la polla”.
Però vet ací que, d’uns dies ençà, s’ha fet un opac silenci periodístic i judicial sobre l’afer perquè es veu que les coses no van anar com semblaven. I mira que el relat d’intent de violació frustrat per l’ablació resultava rodó, tancat i, si se’m permet, impecable: dues forces primàries, complementàries per excloents, el desig bàrbar i el refús categòric, haurien col·lidit. En fi, haurem d’esperar-ne de noves que, si ho són, de noves, hi afegiran complexitat, desequilibri.
