El missatge de l’Àngela

Ella segurament no ho sap, probablement ni em recorda, però el que em va dir aquell matí em va marcar per sempre. Jo tenia quinze anys i ella era la professora de francès a l’institut. Recordo poques coses de l’Àngela, tret que era morena i pigada, i que ens feia fer debats a classe on disfrutàvem molt. Però recordo sobretot que un dia va dir les paraules que necessitava i que des de llavors he portat sempre amb mi. Tots sortíem de classe per canviar d’aula quan vaig veure aquella inscripció escrita en llapis a una taula: una oferta sexual amb el meu nom i el meu telèfon de casa com a referència. Se’m va glaçar la sang. Qui havia escrit allò? Qui em volia mal? Per què? Em vaig posar a plorar.

L’Àngela, esverada, va venir cap a mi i em va preguntar què em passava. Quan ho va veure em va fer un somriure trist i em va dir, mirant-me als ulls: “Hi ha nois que no suporten que les noies siguin fortes.” Simplement això. Era a finals dels vuitanta, la consciència feminista era cosa de poques, i encara que jo feia servir la mítica Agenda de la Dona i amb les amigues ens agradava dibuixar a la carpeta el símbol de les dones –al costat de l’estelada i altres motius de lluites que ens semblaven atractives– sabíem poc o gens el que era el patriarcat i les moltes formes que podia prendre el masclisme per mossegar-nos. Però el patíem. L’estiu anterior, en un concert atapeït de gent, m’havia trobat la mà d’un desconegut fent camí sota la samarreta ampla. Ho vaig trobar molt pertorbador, però no ho vaig explicar gairebé a ningú per vergonya, com si hagués estat culpa meva.

Sí que sabíem que tornar soles quan era fosc era arriscat; sabíem que qualsevol home desconegut ens podia fer comentaris de caràcter sexual disfressats de floreta; sabíem que si vèiem un grup de nois desconeguts el més prudent era canviar de vorera o fins i tot de trajecte; sabíem que si alguna de nosaltres feia petons a un noi probablement l’hauria de frenar amb molta decisió, i que si no el frenava el càstig social podia ser dur (de fer petons a noies no en parlàvem). Sabíem totes aquestes coses i moltes més, però no teníem clar què unia tots aquests punts, excepte que davant d’aquesta realitat, que semblava inqüestionable, la nostra actitud era clau. Ho apreníem en forma de lliçons que barrejaven raons de seguretat, de moral i d’ordre social (en forma d’advertiments de bona fe però que deixaven clar de qui seria la culpa en cas de desobediència: “no surtis vestida així”, “no tornis sola de nit”, “no et quedis sola amb cap noi a casa”). I també apreníem a base de patacades: ensurts a qualsevol lloc, qualsevol dia.

Havíem assumit, doncs, que el món era perillós, i que protegir-nos era feina nostra. Que qui avisa no és traïdor. Tot, al nostre entorn, ens enviava el mateix missatge perquè no ens despistéssim: pel·lícules, anuncis, cançons... Fins i tot un grup de música alternatiu com Mano Negra, tan de moda aquells anys, ens advertia desacomplexadament que els mascles eren mascles –ja se sap– i que si les noies que els agradaven no els feien cas estaven disposats a lluitar contra els rivals per guanyar-les: “Me enamoré de una morena. / Carallo qué tía más buena. / Llegó su dueño de amor / y me quedé con el rencor. [...] / Privando como un cabrón, / listo para una noche de acción” (Noche de acción). I nosaltres la cantàvem i ballàvem alegrement sense que se’ns encengués cap alarma. Gelosia i possessió? Coses que passen.

Durant molt de temps no vaig veure cap connexió directa entre les inspiradores consignes de la meva Agenda de la Dona i totes aquelles amenaces quotidianes que teníem tan interioritzades com a fets normals que ni les vèiem. I llavors l’Àngela va dir la seva frase. I vaig fer el primer “clic”. Vaig entendre que jo no havia fet res malament, al contrari: el meu delicte era simplement ser una noia activa, no submisa, i que això resultava tan insuportable per a algú que havia decidit humiliar-me. Que per a alguns homes la llibertat de les dones és equivalent a la prostitució (o potser és el que em desitjava: l’esclavatge sexual). Vaig entendre que no era un problema personal sinó un problema general, polític. Em neguitejava no saber quin dels meus companys havia fet allò, però gràcies a la meva professora ja no em sentia víctima. Passats els dies, de fet, em vaig sentir més forta; el que molestava a l’agressor era un valor que per a mi no podia ser més positiu.

L’Àngela i jo vam esborrar plegades la pintada de la taula. Però el missatge d’aquella professora –que a finals de curs va deixar l’institut i no l’he tornada a veure– no se m’ha esborrat mai.