Els EUA, Rússia i la Xina
La visita a Europa aquests últims dies del president nord-americà Joe Biden, conclosa amb una entrevista amb el president rus Vladimir Putin, ha deixat en evidència, a part de la desitjada i ben rebuda tornada dels EUA al multilateralisme i un important canvi de relacions amb els socis europeus, que la primera potència mundial mira ja més cap a la Xina que no pas cap a Rússia, en el que podríem convenir a anomenar la nova guerra freda d’aquest segle. De fet, sense menystenir la potència de Rússia, és evident que la reunió d’aquest dimecres a Ginebra va ser gairebé de tràmit per a uns EUA que saben perfectament que, mentre hi hagi Putin a la presidència, la política de Moscou no canviarà i que el Kremlin no cedirà en les seves pretensions territorials a Ucraïna, ni reduirà la repressió a la dissidència, ni tampoc farà massa res per posar fi al pirateig informàtic i les intervencions, més o menys directes, en els afers interns nord-americans. I és que, malgrat les bones paraules d’uns i altres al final de la reunió, va quedar ben clar que poca cosa hi haurà de nou en el futur immediat. Bé, sí. S’han acabat els elogis mutus entre presidents, com en l’era Trump.
És evident que els EUA continuaran mirant de reüll Rússia, com han fet des de fa anys, però, també és cert que la política exterior nord-americana es focalitzarà encara molt més en la Xina, potser sense l’agressivitat del president Trump, però sí amb fermesa i en la línia marcada per Biden de separar el món entre els països que apliquen i defensen la democràcia i els que, com la Xina i, en menor grau, Rússia, són règims autoritaris que ignoren els drets humans més bàsics.
El llançament, ahir, per part de la Xina, d’una nau amb tres astronautes cap a la seva nova estació espacial porta la guerra freda a l’espai, com en els vells temps. Aquí sí, però, que hi ha diferències; americans, russos, europeus i altres països hi fan camí junts des de fa molt temps.