El banquet

Ningú no toca el plat d’un difunt. Mia Couto a Terra sonàmbula, una de les millors novel·les africanes del segle XX. Couto i José Eduardo Agualusa participen avui al Kosmopolis, festival de lletres del CCCB. Dos amics, l’un de Moçambic, l’altre d’Angola, dos africans blancs, que no fan sinó ensenyar-nos la diversitat d’Àfrica. Aquesta que també fa de guia de viatge pel festival Grec d’aquest any. Explica Couto que el que va ser líder del Front d’Alliberament de Moçambic, el Frelimo, en la guerra contra Portugal, Samora Michel, li va dir que qui no sap explicar històries és una persona pobra. Rics tots dos doncs: Couto i Agualusa, que han aixecat una escriptura que beu de la realitat i de la ficció, del somni i de l’oblit, de la sàtira i de l’humor, d’una oralitat transformada.

Les històries, el relat, mantenir el fil de l’interès i explicar les coses d’una determinada manera, fixar-ne els fets, construir-los, és el que miren de dominar els polítics i els que no s’hi dediquen. Aquests dies que sota la convocatòria del Cercle d’Economia han anat passant per Barcelona autoritats, coronats i banquers, parlant dels indults, a favor i en contra, hem vist com ens fixàvem en el sopar amb el rei. És el símbol que hem llegit més intensament, i no pel menjar. Vull pensar que Plató ens ha marcat. Plató i els seus diàlegs, i el d’El banquet sobretot, allà on l’amor platònic s’escampa. El banquet o la taula d’en Bernat. Cert que sovint s’ha buscat la metàfora amorosa per explicar la política, ara que es parla de reconciliació o quan es descriu l’esqueixada, però potser farien bé de repassar les xifres. I així sabrem quanta pobresa arrosseguem. Però molt de fer balanços per acabar oblidant els incompliments. Perquè entre el Cercle, Foment i el Liceu sembla que hàgim entrat ara en un concurs de convocatòria de banquets. La força de cada imatge, de cada fotografia i de cada absència i cada plat sense tocar compten per al relat definitiu.