Dictadura digital

“Instal·la’t una app gratuïta al mòbil, consulta-ho a la web, t’enviarem un SMS....” La revolució digital s’està convertint en una altra cosa. Perquè això que és el pa de cada dia per a una part de la població, és un abús, una dictadura, un forat o bretxa digital. Ho he sentit anomenar de diverses maneres, però el cert és que cada vegada és més notori que la digitalització arracona una part molt important de la població: les persones grans. Un col·lectiu que, per desconeixement, que no pas per voluntat, perquè n’hi posen molta per mirar d’estar al dia, no pot fer vida normal. De cop i volta s’han trobat que tot al seu voltant, un entorn que fins ara era real, s’ha convertit –i amb la pandèmia s’ha accelerat– en digital. I moltes vegades sense una solució de continuïtat. És a dir, en la majoria de casos no s’ha observat un període de convivència entre els dos formats i no s’ha ofert un temps per donar la possibilitat d’ensenyar com accedir-hi a través de les noves eines. I què passa? O ho fas on line o et quedes fora. Com pot ser? I cada dia que passa va a més. En les entitats bancàries, en les institucions locals, comarcals, nacionals, a l’escola, en el sistema de salut, als aparcaments de certes ciutats... Gairebé tots o bona part dels tràmits s’han traslladat a la xarxa. Però això que ens hauria de fer la vida més fàcil, no ho és pas per a tothom, al contrari. Es converteix en un autèntic maldecap i un viacrucis que, de moment, no veig pas que s’hi trobi una solució real. La resposta continua sent que, com que la vida va cap al digital, has de passar per aquest embut; si no, ets una persona disfuncional, és a dir que et deixen per inútil perquè sembla que no hi tinguis cabuda, en aquesta època. No fotem. No havíem quedat que s’ha de socialitzar, democratitzar, compartir el coneixement perquè tothom pugui avançar? No fer-ho provoca que més d’una persona defineix la situació de dictadura digital.