Bassa de xena

La meva mama és una font de saviesa popular. Amb ella ratifico que els catalans tenim un humor escatològic fascinant. La gran dona que s’ho hauria hagut de pensar dues vegades abans de parir-me, perquè mira com li he sortit, m’explica que quan ella era jove –i d’això en fa quatre dies mal comptats– als pobles s’hi fabricaven basses de xena per abonar els conreus. Per entendre’ns, la xena és el superlatiu de la merda. No puc parar de riure. Es veu que els pagesos recollien dosis ingents de femtes d’animals i les barrejaven amb aigua estancada fins que els límits de la podridura i la fetidesa impossible del còctel et catapultava metres enllà i havies de fer un esforç herculi per agafar-ne galledes i regar la pobra terra. Quan supero l’anècdota i reflexiono sobre el concepte “bassa de xena” no puc fer altra cosa que seguir partint-me la caixa i sucumbir a la metàfora preclara. El món actual és una immensa bassa de xena on la descomposició i la pestilència arrosseguen l’espècie humana cap a l’estimball. La inclinació cap a la malícia, l’egoisme i la traïció s’ha desfermat. Ara vivim entre Maquiavels, Calígules, Hitlers, Atiles, Enrics VIII i Gengis Kans. L’equilibri entre el bé i el mal s’ha convertit en un encadenament d’escenes prototípiques de la tirania. La penya va pel món com Neró, tocant la lira mentre Roma crema. Gent en baixa resolució amb la víscera podrida, diarreica mental, cloaques d’emoció fosca competint en idiotesa. Bucles de merda com aquelles vides no viscudes, descolorides, només empitjorades i escanyades, sense finals prometedors. I és que, com deia la cançó: “¡Johnny, la gente está muy loca! What the fuck!”.