De reüll
Ingressar a El Konvent
No vull desmerèixer cap dels guanyadors de la primera edició dels premis El Temps de les Arts, però tinc debilitat per dedicar aquesta columna a l’espai creatiu El Konvent de Cal Rosal, al Berguedà, que ha rebut el de la categoria de patrimoni. El vaig visitar un estiu de fa cinc anys, després de fer un d’aquells viatges que als de la gran capital o rodalia els semblen psicològicament galàctics (sempre que no sigui per anar a buscar bolets o per esquiar). Em van rebre el Pep Espelt i l’Eduard Finestres, no amb aquella cosa que els periodistes olorem de lluny que és untar-te de retòrica grandiloqüent, sinó amb petits gestos que distingeixen el que és sincer i honest del que no. Recordo que vam parlar dels cicles de les plantes del selvàtic jardí que envolta l’antiga colònia tèxtil on despleguen l’activitat artística; d’olors que emanen d’allò aparentment abandonat, i de gustos que s’hi empelten en la cuina del xef Eduard. I vam riure, la prova de foc dels qui es volen lliures. Vaig sentir que era un lloc viu que contagia vida, cosa que rarament detecto en llocs de cultura més pretensiosa. Estrictament de la seva programació, vaig xalar amb la seva idea de l’art sense etiquetes. Ni de disciplines, edats i procedències dels creadors. A El Konvent, vaig entendre tot d’una, tots aprenen de tots facin el que facin i tinguin el currículum que tinguin. I aquest, amb premis o sense, és el camí.