Pel bon camí, tanmateix

Traïdors. Venuts. Mentiders. Covards. Eixelebrats. Inconscients. I també, és clar, feixistes, botiflers, prepotents, titelles, addictes al poder, col·laboracionistes, porucs... Plego abans no comencin les paraules malsonants, que no hi falten mai. El diàleg entre els activistes polítics que aporta el país des de les xarxes socials i més enllà, és d’aquest nivell. Ho sabeu. Si les xarxes fossin en aquest cas alguna cosa més que l’escopidora o la latrina que tenim amagada en algun racó per a casos desesperats, el panorama nacional tindria un futur ben poc envejable. I alguns n’estarien prou contents, allà i aquí. Però, sabeu què?, cada vegada que som convocats a les urnes, els insultats de totes les categories fan pinya i sumen una creixent majoria. Cadascú a la seva manera, amb els seus matisos, amb les seves pors, amb les seves il·lusions, sap que necessita un país lliure on viure democràticament el futur que decideixi. Potser un país per insultar-se. Ves a saber.

Anem pel bon camí, que ningú ha dit que havia de ser fàcil. Un camí compartit per tots aquells que s’insulten i els que no ho fan. Un camí discutit, discutible, mal explicat, imaginat de centenars de maneres diferents. Perquè, com ja sabeu, els camins no existeixen: es van fent avançant. I sí, els uns han explicat que tot plegat era una catxa i els altres s’han sentit enganyats. Era una catxa? Ben segur que sí, perquè pocs podien imaginar un Estat espanyol inconscient que deixés que les coses arribessin on van arribar. Però tampoc és veritat que fos una catxa. Es va jugar seriosament fins al darrer moment, amb totes les cartes sobre la taula. I els que diuen que anaven de catxa haurien assumit els riscos i les bondats totals de la independència. Que no estava tot planificat, tot estudiat, tot programat? I què? Creieu de veritat que l’èxit esclatant de l’1 d’octubre estava explicat en un llibret d’instruccions? Algú pot dir que vam sortir al carrer el dia 3 –ho recordeu?– amb un estudi de probabilitats i una guia?

Sabíem també, per experiència, que bombardegen Barcelona cada vegada que els convé. Amb foc real o amb destralades judicials, actuant des de totes les clavegueres maquillades amb noms tan galdosos com magnífics tribunals o conferències episcopals amb dret de cuixa periodística. Que quan es reparteixen cartes, sempre toquen bastos, amb rei inclòs a l’a por ellos. Que Hacienda somos todos, però que els inspectors saben on toca mirar i on se’n guardaran pla bé de fer-ho. Tot això es va sabent cada dia més bé. I fa forat. Des de Madrid, en un gest sobrevalorat, han concedit els nou indults parcials que calien per deixar sortir al carrer els nou presos polítics vergonyants. Indults! No era això, és clar. Però callaré. Si els nou empresonats del procés surten lliures, ho he de respectar. La seva llibertat val tan o més que la meva. I la mereixen més. Es parla d’un primer pas cap a la concòrdia, cap al diàleg, cap a la política, cap a la normalització. Un intent de sortir de la judicialització del problema. Tornaré a callar. Que surtin de la presó les víctimes d’aquell judici estrambòtic sobre el procés. Ja hi serem a temps de parlar dels centenars o milers de nous afectats per la causa general que mai no s’acaba d’acabar.

Demanem diàleg i negociació. I sembla que n’ofereixen. Que no quedi per la part catalana. A negociar. Però és que l’Estat té alguna cosa per oferir més enllà de les garrotades i, si cal, d’unes míseres gotes d’àrnica per després? Ho tenen? O juguen de catxa? Saben què han de posar sobre la taula de negociació per evitar que se’ls escapi més del 19 per cent del PIB? Jo crec que tampoc no en tenen ni idea. Ells ho volen tot: por el imperio hacia Dios. Espanya es va organitzar políticament per administrar els diners de l’imperi. Espanya encara és això quan ja no queda imperi. No tenen cap full de ruta, cap. Ells han de salvaguardar la unidad de destino falangista per justificar els sous dels milers de funcionaris. Aquest és el seu gran projecte polític, que no canviï res. Abans venia la plata d’Amèrica. Demà potser vindrà l’or dels fons europeus de la pandèmia. Administrar l’imperi. El problema que tenen amb Catalunya ja l’he explicat: a cada bugada electoral perden algun llençol. Que vagin fent. I si mentrestant uns quants eixelebrats de les xarxes es volen anar insultant, no passa res. Que s’escurin la gola i escupin enlaire, ben enlaire.