La moda dels noms

L’any 2018 us parlava en un article sobre la bellesa dels mots (https://bit.ly/35CGZMo) i arribàvem a la conclusió que si els mots o els noms els sentíem bells era sobretot pel goig que podíem sentir de viure’ls. ¡Vet aquí la qüestió! Viure els noms, com viure a fons la vida, i ara és quan em toca relativitzar, i ho farem amb dades sobre els noms dels nadons.

Si entrem al web de l’Idescat (https://www.idescat.cat/estad/noms), veurem com les modes dels noms tenen els seus ritmes, els seus temps, les seves èpoques, ni millors, ni pitjors, diferents a ritme de com ens posicionem tots plegats en la societat catalana i en la llengua i la cultura del país. Tenim una dita, ara també relativa, que és De Joans, Joseps i ases n’hi ha per totes les cases. Doncs bé, les dades actuals ens mostren que la moda d’aquests noms, Joan (que, per cert, ahir era l’onomàstica), Josep, Montserrat o Núria tenen una posició discreta en relació amb altres com ara Marc, Júlia, Àlex, Martina, Leo, Nil, Emma, Pol... El nom de Joan, l’any 1997, es trobava a la posició 31 (el 2019, baixa fins a la posició 74). Josep, l’any 1997, a la posició 67 (el 2019, a la posició 248). Montserrat, l’any 1997, a la posició 106 (el 2019, a la posició 511), Núria, l’any 1997, a la posició 29 (el 2019, a la posició 142). Però si filem prim, no tot està perdut, encara tenim un bri d’esperança amb el nom de Joan, si ens fixem en la seva variant Jan (tercer en el podi dels noms de nadons més freqüents el 2019), i que ha donat, a més, expressions o refranys, com ara Ser un bon jan (bon home, de geni benèvol, que no s’irrita), o els refranys Bon jan qui paga (Barcelona) o Bon Jan qui dona (Menorca), és a dir, que la gent sol considerar bon home aquell qui és generós, qui dona molt.

Posats a recuperar noms, i amb un rerefons també comercial, sembla que des del 2008, les dones que es diuen Montserrat poden fer-se un carnet per obtenir descomptes en el cremallera de Montserrat i altres serveis que gestiona Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Però també les persones que es diuen Gil o Núria (els patrons de la vall de Núria) tenen accés gratuït al cremallera i al santuari de Núria i descompte a Montserrat. I, de fet, Núria i Gil són dels noms més comuns a la vall de Ribes.

Si ens fixem en els noms de les coses, els barcelonins consideren micaco un mot ben estrafolari, sense probablement identificar-lo amb el més conegut nespra o nespla. El vermut, mot que ens ve de l’alemany a través del francès o el castellà, és ben conegut com a aperitiu per picar entre hores, però potser no ho és tant piscolabis (tot i que ens ve del castellà). Recentment, en certes contrades com ara a les Terres de l’Ebre s’ha posat de moda el tardeo castellà (combinació de tarde i tapeo) per fer referència a l’activitat de sortir de tapes o de copes a la tarda, ja que amb l’arribada de l’estiu, i la calor a les hores centrals del dia, no ve gaire de gust sortir per patir una calorada. ¿I com ho hem de dir en català? Doncs no cal que el català fotocopiï aquest neologisme, perquè tenim recursos propis per fer-ho també amb estil propi, com ara tarda de piscolabis (¡i no pas tardeig!).

¿Han perdut pistonada paraules com mifa (òliba), a gatameus (gatejar), pollar-se (escaldufar-se), esllemenar (esporgar), xalar (passar-ho bé), afonar (enfonsar, ajupir-se), etc.? Doncs també ho podem relativitzar segons la contrada, ja que són ben vius i naturals i freqüents a les Terres de l’Ebre. Una altra cosa ben diferent, i això ja és un problema endèmic, és el nivell d’ús de català a la població de Catalunya o dels Països Catalans, però aquesta batalla del got mig ple o mig buit la deixo per als especialistes en el tema.

Els noms de les persones i de les coses més que una qüestió de modes és una qüestió d’experiències viscudes que ens aporten sentiments, emocions, sensacions. Els temps canvien i la llengua també evoluciona cap a noves maneres de veure el món, que afecten els nostres hàbits i conviden a viure noms o mots nous mentre en revivim de vells. Rememorant J.V. Foix, “m’exalta el nou i m’enamora el vell”.